Moribund

Fa anys que ens movem en el pèndol que ens diu que no n'hi ha per tant, en un costat, i que ens avisa, a l'altra banda, de l'irremissible procés de defalliment de la llengua. Fa anys que els integrats parlen de grans avenços del coneixement del català i que els apocalíptics informen sobre la imminent pèrdua de les seves constants vitals. Fa anys que hi ha posicions contràries sobre la presència de la llengua i el seu influx social, sobre la seva pròpia vitalitat com a instrument, i sobre la seva essència del que constitueix una llengua diferenciada de les altres llengües: la gramàtica, la genuïnitat, l'adequació a un estàndard acceptat, la integració dels parlars diversos, la tolerància envers el que és nou a partir de l'ortodòxia que prové de la tradició tant oral com literària.

Hi ha opinions per a tots els gustos, però també hi ha dades. I són incontrovertibles. Més d'un 50% de catalans té l'espanyol com a llengua habitual, enfront d'un 36% de catalanoparlants habituals. ¿Com es pot mantenir la vitalitat d'una llengua si en el país que la té com a pròpia la fa servir tan poca gent en comparació a la llengua veïna, que és més poderosa en els mitjans i en els quefers de cada dia? ¿Hi ha algú que encara es pensi que el català no és un moribund? En realitat, només dubtem entre amagar-li el mal dolent que l'afecta, pal·liar-li els sofriments, passar directament a l'eutanàsia o resar per un miracle de Déu Nostre Senyor.