ANÀLISI
Demà serà un altre dia, Majestat
En una situació ordinària podríem parlar d’una proclamació apanyada i ser generosos amb el discurs institucional. No va sobrar ni va grinyolar cap paraula. Un monarca també té dret als famosos cent primers dies. Però per desgràcia, no transitem per una època de normalitat. Suportem un malson on milers de vides s’han vist arruïnades mentre els que ho havien d’impedir miraven cap a una altra banda. Les institucions subministren equilibri i seguretat. Si no compleixen, es tornen prescindibles.
La crisi institucional espanyola no es redueix a un problema d’imatge. Escenifica un melodrama d’inutilitat institucional. Felip VI i el Govern central tenien dues opcions al dissenyar el 19-J. La primera passava per introduir alguns gestos concrets que simbolitzessin el començament d’un temps nou, frases contundents que indiquessin que s’ha entès el missatge.
La segona alternativa es limitava a invocar grans conceptes i practicar el bonisme de la unitat i el diàleg. La urgència dels temps recomanava utilitzar una mica de l’audàcia de Joan Carles I al designar Adolfo Suárez. Però van elegir la segona opció i això ens deixa on érem: amb la institució a un pas del vertigen, tots esperant a veure si passa alguna cosa i un estoc important de banderes d’Espanya.
Un moment excepcional exigia un dia excepcional. Espanya és avui un lloc afamat de gestos. Però la jornada ha deixat poca grandesa. A aquestes altures, no es pot mencionar la crisi com si fos una desgràcia inevitable. Sona a buit invocar la solidaritat quan sabem que els sacrificis no es reparteixen uniformement. La gent no se subleva perquè la manipulen, o perquè està desinformada. La majoria s’ha indignat al constatar la distància entre el que els havien explicat i el que està passant.
Resulta contraproduent proclamar que hi cabem tots si tenim un problema cada vegada que a algú no li agrada el seu lloc. En una monarquia parlamentària el Rei regna però no governa. Els seus gestos són les seves polítiques. Prescindir dels 7.000 policies, de la passejada en Rolls davant ciutadans reduïts a extres o de la recepció entre gent que ignora què significa de debò la crisi podria haver constituït un bon començament. Més hauria valgut donar-se un bany de realitat que un de masses. Però tampoc tocava aquesta vegada.
Notícies relacionadesNo costava gens permetre una marxa republicana o banderes tricolors, com passa en un carrer de veritat. Tampoc costava emetre algun senyal de reconeixement a una realitat on es debat si obrir els menjadors escolars perquè els nens mengin i l’únic que creix imparable és la desigualtat i l’exclusió social.
La política espanyola en l’actualitat comença a recordar l’argument d’una d’aquelles novel·les russes en què els protagonistes ballen i riuen confiadament en vistosos salons palatins, aliens tots a la cruel realitat que s’està desencadenant fora. Quan se n’adonen o decideixen deixar d’ignorar-la, acostuma a tenir mal remei.
