26 d’oct 2020

Anar al contingut

La memòria històrica

Mauthausen i 'El triángulo azul'

Ian Gibson

Només els supervivents espanyols del camp d'extermini nazi no van poder tornar al seu país

Acabo de veure una altra vegada, a Youtube, Mauthausen, el deber de recordar, l'esplèndid documental de Joan Sella i Cesc Tomàs estrenat per La 2 el 2000. Estructurat al voltant del testimoni de vuit supervivents espanyols d'aquell infern -gairebé tots ja morts, si no tots-, i amb l'aportació de material fotogràfic i fílmic d'alta qualitat, m'ha tornat a commoure. Entre altres raons, per com és de profundament punyent el que s'hi explica, el fil conductor de la visita a un col·legi de Sitges de l'antic deportat Antonio Roig, l'excel·lència del guió i de la direcció, la discreció de la música i la bellesa i emoció continguda de la veu de la narradora, Marisol Soto.

Va ser veient-lo fa 14 anys quan em vaig assabentar per primera vegada de l'extraordinària i valentíssima gesta del pres barceloní Francesc Boix, que va aconseguir salvar els milers de fotografies amb les quals els nazis registraven cada detall del que passava al camp, incloses les més fastigoses tortures i roïneses. I ho va aconseguir gràcies a la col·laboració de l'austríaca Ana Pointner, que, arriscant la seva vida, va acceptar ocultar a casa seva, que era a prop, els clixés robats. La seqüència de la declaració de Boix a Nuremberg, parcialment recollida en el documental, és d'un dramatisme intens, sobretot quan, preguntat pel jutge, assenyala Albert Speer, assegut entre els presos, com un dels nazis d'alt rang que van inspeccionar el camp i estaven al corrent de la diabòlica maquinària de mort que hi funcionava, cosa que no va poder seguir negant davant la contundent evidència de les imatges.

Quan l'infame Himmler va visitar Maut-hausen va observar que molts presos portaven un triangle blau. ¿Qui eren? Al ser informat que es tractava dels immunds «rojos espanyols» que havien lluitat contra Franco i després, exiliats a França, contra el Führer, l'ordre va ser contundent: «¡Tots al crematori!». Dels aproximadament 10.000 republicans amuntegats al camp, uns 7.000 van ser exterminats. Potser el més terrible és que, si els altres supervivents van tornar als seus països d'origen com a herois, els espanyols no podien posar els peus en el seu (tret que haguessin adquirit una altra nacionalitat). És difícil concebre un final de guerra tan lamentable, una injustícia tan brutal.

Les seqüències de l'arribada dels nord-americans a Mauthausen, algunes incloses en el documental, són d'una emotivitat gairebé insuportable, amb el teló de fons de l'enorme pancarta penjada a l'entrada i que deia: Els espanyols antifeixistes saluden les forces d'alliberament. L'eufòria va ser necessàriament efímera, ja que després de les abraçades i les encaixades de mans els soldats aliats es van trobar de seguida amb l'evidència d'una barbàrie inimaginable, amb milers de cadàvers esquelètics amuntegats a l'espera del seu torn als crematoris, que ja no funcionaven per falta de combustible.

A Madrid hem tingut la sort, aquests dies, de poder assistir a una molt valuosa obra de teatre, El triángulo azul, de Mariano Llorente i Laila Ripoll, inspirada en la mateixa atroç història. Els autors s'han fixat sobretot, per construir el seu drama, en Francesc Boix i el seu company de laboratori fotogràfic, Antonio García, i intueixo que el documental en questió els ha servit per a la seva investigació prèvia. Em sembla genial haver recorregut a la improvisada orquestra espanyola de varietés tolerada, contra tot pronòstic, per les autoritats nazis. I inoblidable la recreació, en clau grotesca, del sàdic escarni i penjament, davant de tot el camp, del pres fugat.

Tant la crítica com el públic que ha abarrotat durant un mes la Sala Francisco Nieva del Teatro Valle-Inclán han aplaudit calorosamente l'obra i l'esplèndid treball dels actors. Espero que El triángulo azul arribi aviat a Barcelona. I, si és possible, a altres racons del territori nacional. Perquè, entre els seus altres mèrits, ens recorda de biaix que a Espanya encara hi ha 130.000 víctimes del franquisme enterrades en cunetes i amb un abandonament per part de l'Estat que clama al cel.

I una reflexió final. El 1978, durant la seva visita a Àustria, Joan Carles I va enviar a Mauthausen dos representants seus que van col·locar una corona de flors vermelles i grogues al peu del monument dedicat als republicans exterminats. Portava aquesta inscripció:  El Rei d'Espanya, als espanyols morts fora de la seva Pàtria.

¿Podem alimentar l'esperança que, un dia, Felip VI vagi al camp de Mauthausen en persona i hi digui alguna cosa més respectuosa amb la memòria d'aquells milers d'antifeixistes espanyols immolats pel nazisme? M'agradaria creure que sí. Atents.

Temes: Mauthausen