Identitats nacionals al divan

Atot Europa hi ha un ressorgiment de les identitats col·lectives: tant identitats d'estat nació (francesa, holandesa, espanyola…) com identitats subestatals (escocesa, catalana, flamenca, etcètera). El cert és que la identitat, i els temes relacionats, formen part intrínseca de la personalitat individual i col·lectiva. El professor Sélim Abou, SJ, rector de la universitat jesuïta de Saint-Joseph a Beirut, gran estudiós de la realitat social d'Orient Mitjà, deia que la necessitat d'identitat -ètnica, nacional o religiosa- es basa en una pulsió més primària i ontològica que, en termes de Hegel, es podria definir com «la por primordial absoluta».

Aquesta necessitat s'aguditza en moments de crisi i de percepció d'amenaça. La gent es replega al que és pròxim i tendeix que «el seu radi de confiança s'encongeixi», en paraules del sociòleg Robert Putnam. Aquest raonament explicaria, en part, l'auge del fanatisme religiós i els moviments d'ultradreta i ultranacionalistes en l'actual Europa i també el dels nacionalismes.

¿Com ens interpel·la a nosaltres aquesta reflexió? Avui, més que mai, tenim l'obligació de decidir quin sentiment nacional preferim i quina qualitat humana i projecte de convivència li dóna suport. La qüestió no és ser ontològicament independentista o no independentista, sinó vincular-nos a projectes que generin i potenciïn l'humanisme. Freud sostenia que l'home alberga al seu interior impulsos de vida i de mort: Eros i Tànatos (usant el referent de les divinitats gregues). Aquest binomi simplificat ens servirà per aprofundir en la disjuntiva de l'elecció.

Els col·lectius humans poden desenvolupar, i encoratjar dins seu, un sentiment nacional i de pertinença nascut d'Eros: on el que és propi és estimat, cuidat i valorat. És el que ens constitueix. Al ser una identitat compartida, genera un sentiment positiu, de dignitat, autoestima i honorabilitat. Però, a la vegada, tenim una sana capacitat de distanciar-nos-en críticament quan convé; de veure les seves deficiències; d'adonar-nos que no és un absolut, sinó una construcció històrica i que, com a tal, canviarà i desapareixerà. Espanya i Catalunya deixaran d'existir. És un tema del transcurs del temps (només hem de llegir la història).

El sentiment d'identitat tipus Eros és obert a l'altre, viu l'altre com a portador de noves possibilitats, de riquesa, d'oportunitats. L'altre ens interessa, ens convé… És una identitat que obre els braços per acceptar. És permeable i compatible amb altres realitats. No significa deixar de ser qui s'és, ni perdre la identitat, sinó entrar en diàleg, en relació, com una cosa necessària. És un nacionalisme nascut de l'impuls de vida.

Les col·lectivitats, per un altre costat, poden cultivar un sentiment identitari nascut de Tànatos: en què l'altre és un problema. L'altre és el meu enemic. És inferior. És gandul, incompetent o ens roba. També es menysprea el que no li és propi, aliè, diferent. S'abusa de la posició de poder, no es respecta la cultura de l'altre; es considera que inventa les seves diferències, o, simplement, els altres s'han d'adaptar a la nostra pròpia identitat nacional, que és superior.

Aquests nacionalismes han decorat la història amb la pitjor i més cruel cara de l'ésser humà. Portat al límit, l'altre no és persona i tot està justificat. Recordem que moltes vegades neixen del sentiment de por. En aquests nacionalismes, la convivència no és un valor superior a la identitat nacional, ni a la democràcia, ni a l'Estat de dret. Si ets diferent t'has d'adaptar o no pertanyeràs al grup. El menyspreu per l'altre és comú i, fins i tot, element d'unió de la mateixa tribu. Es viu en juxtaposició. Els sentiments són molt semblants als fanàtics d'un equip de futbol en què la gran identificació amb els colors del club assenyalen la resta com a enemics, especialment al màxim rival. Això és aplicable a qualsevol sentiment nacional existent avui a qualsevol país: Tant als uns, com als altres.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Per al nacionalisme nascut d'Eros, la convivència és un valor més elevat que el sentiment nacional. L'articulació social, sigui centralització, federalisme, confederalisme o separatisme, s'hauria de configurar segons el model que ens ofereixi més qualitat de convivència i un projecte col·lectiu enriquidor.

Avui no és fàcil, immersos en un entorn turbulent, optar per un sentiment nacional d'obertura a l'altre. Els incentius per viure des del sentiment nascut de Tànatos són constants, donades les actituds dels uns i dels altres. Però necessitem optar per Eros…, i aquesta decisió ha d'anar renovant-se cada dia. És indispensable.