La revolució industrial que ve

L’atur segueix sent un dels factors de preocupació social: el 80 % dels espanyols consideren que és el pitjor problema actual. Aquesta visió negativa del futur del treball té el seu fonament. És l’anomenada segona revolució industrial que pot fer desaparèixer centenars de milions de llocs de treball al món. S’ha prestat poca atenció a l’impacte de la combinació entre la colossal potència del processament de dades i la capacitat d’aplicar-lo a robots juntament a l’ús de nous materials.

    Fins fa molt poc aquesta capacitat de processar una ingent quantitat de dades era accessible només per als grans centres d’investigació. Avui, i demà més, és accessible a les petites i mitjanes empreses. El 1996, els EUA, com a conseqüència de la firma del tractat per a la moratòria de les proves nuclears, van llançar un projecte de supercomputador per simular els efectes de les bombes de manera virtual: l’ASCI Red Project. El 2006, molts pares s’enfadaven amb els seus fills perquè estaven enganxats al seu particular ASCI Red, tan potent o més que l’original: el Nintendo.

    Fa un parell d’anys, Carl B. Frey i Michael A. Osborne van identificar que aquesta segona revolució escombraria milers de professions en àmbits tan diferents com el de les persones dedicades a la venda d’assegurança o tècnics matemàtics. En un futur pròxim, la majoria dels treballs industrials podran ser fets amb robots; la construcció reduirà la necessitat de mà d’obra; moltes activitats administratives no requeriran persones… Frey i Osborne creuen que en els pròxims 20 anys el 47% de l’ocupació estarà en risc de desaparèixer. Però hi ha més que la massiva destrucció de llocs de treball. Aquesta revolució donarà augments de productivitat altíssims: amb el mateix esforç es podrà aconseguir fins a 60 vegades més del que s’aconseguia fa pocs anys. Això permetrà excepcionals guanys. La riquesa mundial creixerà extraordinàriament.

 

¿De què depèn que obtinguem els grans rèdits d’aquesta nova revolució i minimitzem els impactes negatius? La humanitat ja ha recorregut aquest camí amb significatiu èxit. Als països desenvolupats l’automatització de l’agricultura i la revolució verda han aconseguit que, avui, països sencers visquem molt més ben alimentats (en qualitat i en quantitat) i ho fem havent reduït els llocs de treball agrícoles de més del 80% a menys del 3%. Avui, el pagès i els que en vivim treballem menys hores i tenim més rendes.

    No obstant, hi ha dues grans diferències entre una revolució i una altra. En primer lloc, la velocitat d’aquesta segona revolució és molt superior a la primera. L’anterior es va anar desenvolupant progressivament, al llarg de més d’un segle. La societat va anar reaccionant de mica en mica. Per contraposició, la velocitat de transformació actual pot ser d’uns 20 anys i ja ha començat. En segon lloc, mentre la primera revolució esdevenia a Anglaterra i es va anar estenent a altres països, avui la revolució industrial s’està donant simultàniament en molts llocs del món i en un entorn de forta globalització.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

    La nova revolució industrial fa que els guanys més quantiosos quedin en mans del capital en detriment de les rendes del treball. Per obtenir millores socials i econòmiques per a tota la societat en el mitjà termini és indispensable un repartiment important de la renda amb mecanismes eficaços que no inhibeixin les millores de productivitat. Però, ¿com repartir tant les rendes com la riquesa? 

NeceSsitEm desenvolupar institucions i processos anàlegs als que es van desenvolupar al llarg dels segles XIX i XX. Es requereix un sindicalisme global i lliure que defensi les rendes del treball, es requereixen institucions per desenvolupar polítiques de mínims comuns i fer-les complir, com una autoritat fiscal mundial… Es requereix, en fi, una institucionalitat global que no inhibeixi la millora de productivitat però que ajudi a canalitzar el repartiment dels seus guanys: fer el que van fer els països de l’Europa occidental en els dos últims segles, però en aquest cas amb institucions globals i en menys de 20 anys. A més, cada Estat haurà d’afegir flexibilitat en el terreny laboral i polítiques d’ocupació que afavoreixin comportaments responsables i una cultura de l’autoexigència: Administració, sindicats i empreses tenen molts deures pendents en aquest escenari. La política ha de canviar el seu discurs protector i prioritzar aqustes actituds socials com a condició necessària per a la viabilitat de l’Estat del benestar. Si tot això es porta a terme, la nostra preocupació per l’atur és innecessària i el que hem de preparar és una societat amb més oci i més possibilitats.