Els DISSABTES, CIÈNCIA
La formiga 'hacker'
Una nova espècie de l'insecte, de les 12.000 descrites, n'enganya una altra per menjar de forma paràsita
Les formigues van aparèixer fa més de cent milions d'anys com a variació d'alguna cosa molt semblant a una vespa. Des d'aleshores no han deixat d'evolucionar i de diversificar-se. Avui s'han descrit unes 12.000 espècies de les 20.000 que potser existeixen. La seva varietat impressiona sigui quin sigui el criteri elegit. Per exemple, la mida: una obrera pot ser 600 vegades més gran que una altra (fins i tot sent de la mateixa espècie). És com si convisquéssim amb homínids de la mida d'un ratolí. Les formigues suposen gairebé la quarta part de la biomassa animal del planeta i s'estima que pot haver-hi fins a 10.000 bilions d'individus deambulant-hi. ¿Com s'explica un èxit així? En l'organització d'una societat de formigues la disciplina és rígida, és a dir, quan una formiga canvia molt vol dir que ja és d'una altra espècie. La seva gran versatilitat davant la incertesa de l'ambient s'explica per la coevolució de les seves relacions exteriors amb altres espècies vives.
Hi ha espècies de formigues per a tot. Permentin-me proposar un joc: trieu una activitat humana qualsevol i busqueu després l'activitat que més se li assembli dins de l'univers de les formigues. Bé, doncs s'hi assemblarà molt. Una formiga no investiga, ni aprèn, ni soluciona problemes imprevistos, però cent milions d'anys de selecció natural donen per a moltes innovacions radicals a l'hora d'assegurar-se l'aliment. La nostra economia no pot entregar-se als capritxos de la selecció natural, però potser no estaria de més fixar-se en una experiència cent vegades milionària, i això tant per aconsellar-se com per desaconsellar-se. En el fons i com sempre, tot consisteix a menjar i no ser menjat.
Les formigues exhibeixen totes les estratègies possibles d'interacció amb els seus veïns: depredar-los (menjar-se'ls directament), esclavitzar-los (hi ha formigues que en segresten altres perquè cuidin les seves pròpies larves), també practiquen l'agricultura (cultivar fongs comestibles dins del formiguer), la recol·lecció, la ramaderia (capturar i domesticar pugons per munyir-los), la recerca de carronya (a favor de la higiene del medi), el comensalisme (literalment cum mensa, compartir la taula, o sigui menjar sense perjudicar ni ser perjudicat), el mimetisme (aparentar el que no s'és per donar confiança o per fer por), el parasitisme (beneficiar-se perjudicant un altre, una forma de depredació que consisteix a menjar-se el veí indirectament), el mutualisme (interacció amb benefici mutu), simbiosi (quan el mutualisme es fa totalment dependent i per tant també irreversible, com certs arbres protegits a la selva per un exèrcit agressiu de certes formigues que viuen únicament del deliciós nèctar que aquells garanteixen)... ¿Què no hauran inventat ja les formigues?
El primer que faig quan aterro a São Paulo (Brasil) és convocar el meu amic i gran mirmecòleg Carlos Roberto Brandao per sopar i per escoltar històries de formigues. A finals dels 80 em va explicar la primera; l'última fa un parell de dies. Apareix en una publicació del 20 de maig on descriu una nova espècie de formigues en veritat excepcional. La nova espècie ha estat batejada com a Cephalotes specularis. El seu nom es deu al cap gros que caracteritza tot el gènere Cephalotini, i el seu cognom, a un gàster excepcional. En efecte, la porció posterior de l'abdomen que hi ha després de la cintura és un mirall perfectament polit on, durant el dia, es reflecteixen nítidament el cel blavíssim i els núvols blanquíssims de la sabana brasilera. Heus aquí la primera meravella: una immensa i única concavitat celeste es mira en la minúscula convexitat del terç posterior de cada formiga.
Però el més notable d'aquesta espècie és la seva relació amb una altra anomenada Crematogaster ampla. És una cosa que podríem anomenar parasitisme social. En efecte, les Cephalotes specularis es mouen lliurement per les rutes de l'intens trànsit de les Crematogaster sense que aquestes percebin la seva barra. Els intrusos roben així una valuosa informació: la localització de l'aliment detectat per les incansables hostatjadores. I també aconsegueixen seguretat perquè ningú més s'atreveix a rondar per aquests camins. Per seguir les pistes sense ser desemmascarades, les intruses dominen la química de les feromones per ensumar i ser ensumades en la forma correcta (encara que per si de cas eviten el contacte directe). L'engany es completa amb un sofisticat mimetisme de postures típiques de la formiga parasitada però que són impensables i molt forçades per a les formigues del gènere de la formiga paràsita. L'hostatjadora aixeca el gàster gairebé fins a la vertical quan es posa a la defensiva, gest que la paràsita imita quan es passeja pel territori de la primera. Però la formiga hacker no ho fa perquè estigui alarmada, senzillament... ¡fa teatre!
Històries de formigues... Tota una literatura.
