Per a què serveix Europa
Trenta passes. Només trenta passes. És el que hi ha entre una trinxera –alemanya- i una altra trinxera –francesa- al Bois Brulée de Saint Mihiel, a prop de Verdun, a la Lorena francesa (ara, vaja, és França, en molts altres moments de la història ha estat alemanya, d'aquí parteix el conflicte).
Un espai minúscul, que es recorre a peu en uns 20 segons, però que durant quatre anys –del setembre de 1914 al setembre del 1918- va ser terra de ningú entre tropes franceses i alemanyes, en el marc de la batalla de Verdun.
Sí, sí, com ho senten; encara que en la majoria dels 800 quilòmetres de línies enfrontades que van existir durant la primera guerra mundial de Suïssa al Mar del Nord l'espai intermedi era d'un o diversos quilòmetres, en altres llocs com aquest la distància entre un exèrcit i un altre era realment ridícula. Actualment és el que ocuparia una casa mitjana del nostre temps, però en aquell moment era el final d'un territori i el principi d'un altre; cap soldat podia treure el cap ni tan sol per entreveure els soldats que hi havia a l'altre costat. Si ho hagués fet, hauria estat metrallat en dos segons des del costat contrari. Vist amb ulls d'avui sembla inversemblant, però així era. L'absurditat de la guerra.
Aquí, a sobre de milers i milers de cadàvers -i no en un despatx-, és on es va formar la idea d'Europa, inicialment en forma de Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, la CECA, el 1951: com que francesos i alemanys s'havien enfrontat tres vegades en menys de 75 anys (1870, 1914-18 i 1939-45, encara que en aquest cas els francesos es van rendir) els francesos Schuman i Monnet van proposar a l'alemany Adenauer intentar solucionar el problema de soca-rel. ¿Com? Compartint els recursos en disputa, en lloc de barallar-se per ells. Així d'ingenu però també així d'obvi. Però vistos els resultats, no va anar gens malament; entre el 1945 i el 2014 alemanys i francesos no han tornat a enfrontar-se militarment –i ens hem estalviat les guerres que, segons la cadència històrica, haurien hagut de tenir lloc en els anys 70 del nostre segle i potser a principis del 2000-.
Els reptes de futur d'Europa són molts i no passen per evitar un conflicte militar intern, amb tota seguretat. El Parlament que aquest diumenge s'ha elegit haurà d'influir en qüestions molt més concretes i gens relacionades amb la qüestió militar –la Unió Europea és també un nan en qüestions militars, que estan derivades a l'OTAN-.
Però fent una vegada i una altra aquestes trenta passes que separen la trinxera alemanya de la francesa al Bois Brûlée de Saint Mihiel, a prop de Verdun, un aprèn a valorar aquesta magnífica idea que van ser els antecedents de la Unió Europea. Almenys ara ja no ens matem; discutim aferrissadament per si polítiques comunes d'austeritat o de creixement i aquestes decisions poden generar molt patiment i fins i tot morts, és veritat, però no ens matem a les primeres de canvi. Jo diria que no és poca cosa.
