Els signes d'identitat
El vi com a metàfora
En un interessant llibre, el periodista Lluís Tolosa i la sommelier Clara Antúnez ens han posat damunt la taula 100 vins catalans que cal conèixer. No és pas una guia clàssica. No hi ha anyades dels vins, ni descripcions d'aroma, gust i color. Però sí que hi ha els reconeixements que han tingut aquests vins a nivell internacional. Cada vi té una història. És clar que els vins catalans poden competir internacionalment amb els vins més excel·lents del món. Som un país competitiu en matèria de vins, com en tants d'altres àmbits. I, curiosament, se'ns fa difícil competir amb altres vins, especialment amb els vins més clàssics espanyols, a casa nostra. En la presentació del llibre, se'ns explica que els catalans només consumim el 30% de vins de casa. I això, ¿per què passa? Doncs les explicacions són ben diverses. Que no s'entengui que amb aquest article es pretén qüestionar els vins de les diferents DO espanyoles.Tenen qualitat i al llarg dels anys s'han sabut vendre molt bé. Per tant respecte màxim i absolut. Aquest no és l'objectiu de la meva reflexió. Però avui cal posar en valor els Priorat, Montsant, Penedès, Costers del Segre, Terra Alta, etcètera.
Hi ha una dada de les moltes que donen Tolosa i Antúnez al seu llibre que és la que m'ha cridat més l'atenció. Apunten, crec que amb encert, que la majoria de catalans no coneixem els nostres vins, i que difícilment es pot estimar allò que no es coneix.
Catalunya és un país de vins, amb una dotzena de denominacions d'origen, amb centenars de cellers escampats arreu, amb vins d'una extraordinària qualitat, amb enòlegs de prestigi internacional. Vins que han guanyat premis arreu i que formen part de qualsevol dels rànquings dels millors vins del món. ¿Què passa, doncs? ¿On estem fallant? A les moltes causes que s'han apuntat, no tinc cap dubte que hi ha un element de no reconeixement d'allò que fem bé, que es repeteix en d'altres àmbits com l'economia, la ciència, la cultura...
Els catalans no som els millors del món, perquè probablement els millors no existeixen. Però tampoc som els pitjors, i tinc la certesa que els catalans fem moltes coses bé, que excel·lim en molts àmbits i que probablement o no ho sabem, o no som capaços de valorar-ho en la justa mesura que caldria.
Tenim uns científics extraordinaris, i que ara mateix pateixen com ningú pels seus progressos, que són els progressos de la societat. Tenim artistes de prestigi mundial en moltes disciplines, la música, les arts plàstiques, les arts escèniques... Tenim empresaris que són referents per la seva capacitat emprenedora, per la seva capacitat d'arriscar, per la seva visió de futur, per la innovació que han demostrat en la seva visió de negoci.
Tenim economistes que a hores d'ara són referents mundials en les seves disciplines. Tenim esportistes triomfant arreu del planeta, i en algunes disciplines, com pot ser el motor, marcant època. Esmentar o sentir els noms de Carreras, Baselga, Massagué, Barbier, Guardiola, Veiga, Castells, Esteller, Castellví, Bassat, Cabré, Boix, Padró, Galí, Márquez, Carbonell, Sala-Martín, Verdaguer, i tants d'altres, ens hauria de posar la pell de gallina. Noms, cares i gestes que aquí i arreu del planeta només ens poden fer sentir orgull del nostre país.
Però ens costa massa, potser per raons històriques, pel pes dels anys de privació de la llibertat, perquè els intents de diluir-nos, que no han reeixit, han deixat petjada, perquè, potser, senzillament, no ens ho acabem de creure.
Comença a ser hora, doncs, de mirar-se les coses des d'una altra perspectiva. Perquè, si hi ha els millors vins, és perquè hi ha cellers centenaris, hi ha cultura del vi, hi ha magnífics enòlegs. Si hi ha grans esportistes és perquè hi ha milers de clubs esportius, hi ha estructura esportiva, hi ha país esportiu. Perquè si hi ha bons empresaris és perquè en aquest país hi ha hagut històricament cultura del treball, de l'esforç i de l'estalvi. I en tots els àmbits, gent que ha tingut capacitat per arriscar, gent amb talent i gent amb mirada llarga. Vet aquí, la gent, el gran tresor de Catalunya, el principal actiu.
Pensar en el país del futur, en com volem que sigui, passa indefugiblement per pensar en el país del present per corregir allò que no funciona, que són moltes coses, però també, i sobretot, per començar a valorar allò que realment ens fa créixer com a país i ens situa a l'escenari del món.
Donar-nos a conèixer al món pel qui som és molt important. Però ara mateix donar-nos a conèixer pel què fem és imprescindible. Al cap i a la fi és carregar-nos de raons de cara al futur més immediat. Expresident del Parlament.
