Secta Vinyoli

Cada vegada tinc més la impressió que els lectors de Vinyoli són (som) una mena de secta que, per sort i gràcies a l'empenta del centenari, s'està engrandint amb l'adquisició contínua de nous acòlits. Una de les satisfaccions més grans que proporciona Vinyoli és justament la de compartir els seus versos, les seves reflexions, la seva poètica. Descobrir-ne fragments a tots aquells que fins aleshores els desconeixien és un exercici altament gratificant, perquè es converteix, la poesía de Vinyoli, en una marca de foc. Esdevé, la seva poesia, aquelles llàgrimes que «és bo de tenir a punt, tancades» per fer front a les adversitats o per expressar les emocions que arriben de cop quan «penses en el joc perdut». Sempre hi ha un Vinyoli que t'asserena o que t'atueix, sempre hi ha un Vinyoli que t'encoratja o que et capfica, que és eufòria controlada o anunciada dimissió.

Aquesta secta cada dia és més nombrosa per culpa de la insistència d'escriptors com Jordi Llavina o Miquel Martín, d'estudiosos com Pep Solà o Mita Casacuberta, d'actors com Lluís Soler. Dels que malden perquè Vinyoli sigui aquell mestre que Riba definia així: «Aquell que ens allibera, tornant-nos a la realitat de nosaltres mateixos i de les coses». Llegeixo la cita en un manuscrit del mateix Vinyoli publicat a la revista digital El Procés, que edita un dossier antològic, exhaustiu, addictiu. No se'l perdin.