Les europees en blanc i negre

Equador de la campanya per les eleccions europees de diumenge vinent. Perfil baix --en sintonia amb el poc interès que desperten els temes comunitaris entre la massa-- i, al Principat, la mirada dels aparells dels partits posada a veure quin dels candidats a presidir la Comissió Europea es posiciona a favor del dret a decidir: de moment, la més evident ha estat la verda Ska Keller, molt per sobre de la tebiesa que ha mostrat el liberal Guy Verhofstadt --que fins i tot en el míting de Vic hi va passar de puntetes-- o el to federalista del grec Alexis Tsipras.

Unió Europea: per molts, massa lluny; però, també massa necessària. Els titulars derivats de la campanya responen més a la lògica de la política interna (tant la catalana com l’espanyola) que no a les propostes que fan els candidats sobre l’Europa del futur. Per una banda, perquè a la ciutadania li continua costant entendre què es cou a l’entramat comunitari. Per exemple, recordo una trobada col·loqui del conseller Francesc Homs, diumenge passat a Centelles, que el torn d’intervencions va estar més enfocat a discutir sobre el perquè de la corrupció a Espanya (i els sous dels dirigents polítics, Eurodiputats inclosos) que no a resoldre dubtes sobre la posició que el seu partit prendrà al Parlament Europeu.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Per altra banda --i aquí obro un bri d’esperança per l’èxit del procés català--, perquè el debat sobre el dret a decidir s’ha internacionalitzat definitivament. Les constants referència a les editorials del Financial Times en van ser el preludi, la campanya europea n’ha estat la constatació. Mentre el cara a cara entre Arias Cañete i Valenciano va evitar abordar el tema, els candidats a presidir la Comissió saben que hauran d’entomar el doble problema, escocès i català, en un moment o altre i no rebutgen parlar-ne (cadascú a la seva manera). Són dos escenaris que tenen una diferència fonamental: que mentre Westminster i Holyrood saben afrontar la campanya pel referèndum del 18 de setembre entaulant un veritable duel de cavallers, a Espanya no hi ha manera, ja que la sacrosanta constitució s’anteposa a la radicalitat democràtica del procés sobiranista català.

Mentre la cultura democràtica del Regne Unit no es pot posar en dubte, a l’estat espanyol més d’un pot comprovar que, desgraciadament, encara es viu massa la política en blanc i negre: el masclisme d’Arias Cañete o les declaracions racistes del president de la Diputació de València, Alfonso Rus, embruten el debat, mentre les declaracions populistes dels dirigents del PP sobre una futura Catalunya independent --Rajoy brama a Barcelona que quedaríem “fora del món”-- es contraposen amb el racionalisme centreeuropeu, amb els representants de l’ètica protestant.