¿No més indults?

El rebuig social que provoquen els delictes de corrupció política és un dels elements que acaba de valorar el Tribunal Suprem per informar desfavorablement la sol·licitud d'indult de l'expresident de Balears Jaume Matas, condemnat a nou mesos de presó per tràfic d'influències. L'alt tribunal, coincidint amb el criteri de la fiscalia, considera que en la petició no concorren les causes d'equitat i justícia que exigeix la llei i que la concessió de privilegis a condemnats per corrupció provoca censura social. Aquest criteri coincideix amb l'anunci recent del ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, que fa uns dies va asseverar que el Govern no indultarà més condemnats per aquest tipus de delictes.

EL CAS DE Matas, «al corredor de l'indult» des de fa un temps, pot comportar un signe de lleu inflexió. No en va, tots els governs espanyols, de qualsevol signe polític, han indultat. La nòmina inclou banquers, polítics, alts funcionaris i fins i tot policies torturadors, que han aconseguit extingir la seva responsabilitat penal. És a dir, que fins i tot sent culpables, a diferència d'un amnistiat, obtenen la remissió de totes les seves penes no complertes, la reducció d'anys de reclusió o la commutació d'una multa per poder eludir la presó. La llei que regula la concessió d'indults es remunta al 18 de juny de 1870. Alguns anys abans, les liberals Corts de Cadis van debatre la vigència d'un dret de gràcia que se li va atorgar al monarca en l'antic règim. Malgrat tot, se li va tornar a permetre al rei mantenir aquesta prerrogativa, sense cap control, per considerar-se que encara era necessari moderar un dret penal que, en l'època, es ressentia «de la barbàrie gòtica», segons paraules del diputat partidari de la Constitució de 1812 Vicente Tomás Traver. Dos segles més tard, l'indult està en mans del Govern i el seu fonament decimonònic no ha variat: el que indulta ho fa a qui vol, quan vol i com vol.

Notícies relacionades

Paraules llancívoles

El positiu desembarcament de Chery

A més a més, ningú sap del cert quants indults es concedeixen ni el motiu que els empara. La informació és pública, està al BOE, pot objectar-se. Però obtenir-la és una autèntica odissea. Per això, la Fundació Ciutadana Civio ha arribat a crear una web (El indultómetro), que constitueix una informació més que rellevant i permet rastrejar tots els indults concedits des de 1996. Així, gràcies a les seves indagacions, sabem que en les cinc legislatures que van des de 1996 fins al 2013, els governs espanyols han concedit fins a 10.158 indults: 3.580 dels quals han estat per delictes contra el patrimoni i l'ordre socioeconòmic, i 249 per delictes contra la hisenda pública o per casos de malversació de cabals públics o prevaricació. Només el 2012 es van concedir 534 indults, enfront dels 301 de l'any anterior, xifra que empal·lideix davant dels 1.443 indults que Ángel Acebes, en aquella època ministre de Justícia, va atorgar de cop el desembre del 2000 amb el pretext d'una petició del Papa i per la coincidència amb el final del mil·lenni i el 22è aniversari de la Constitució. En contrast, Barack Obama ha atorgat una vintena d'indults des que va ser elegit president dels Estats Units el 2008. Per a més inri, la precitada llei de 1870 va ser reformada el 1988, per part del Govern socialista de Felipe González, per eliminar l'anomenat «decret motivat» que acompanyava la promulgació de l'indult per reial decret. No és possible més opacitat. A més a més del fet que és dubtosament constitucional, perquè la Carta Magna proscriu a l'article nou l'arbitrarietat dels poders públics. I perquè atempta contra principis, també constitucionals, com el d'igualtat o el de seguretat jurídica.

però ELS inconvenients no s'acaben aquí. El verdader dilema sorgeix quan la decisió del Ministeri de Justícia i després del Consell de Ministres col·lisiona amb el criteri de jutges i tribunals sentenciadors, que sovint en desaconsellen la concessió. En tot cas, es produeix una clara intromissió del poder executiu en el judicial, anul·lant així la divisió de poders, sense la qual no es pot parlar d'una verdadera democràcia. Potser per això, fa un temps, un grup de jutges van subscriure un manifest titllant l'indult a uns mossos d'indigne i impropi d'un Estat de dret. Per tot plegat, en el millor dels casos, l'indult hauria de reservar-se a supòsits molt taxats i s'hauria d'exercitar sobre la base de criteris d'equitat i proporcionalitat, a més a més d'estar sotmès al control de la jurisdicció ordinària per tal d'evitar que se'n faci un ús abusiu. I en cap cas aplicar-se a supòsits de tortura, terrorisme, delictes econòmics, electorals o, com proposa ara el ministre del ram, als delictes de corrupció. Això no obstant, el que seria més decent, el que seria més just i democràtic seria derogar-lo per sempre més.