Dues mirades
Cap recer
Salvador Espriu, en el seu esplèndid poemari Setmana Santa, recull un vers de l'antiga tradició medieval anglesa que va passar a ocupar un lloc en l'Ofici de Difunts del catolicisme. «Timor mortis conturbat me». El temor de la mort em conturba, és a dir, m'altera l'ànim. És la conclusió final, la coda, d'una estrofa delicada on el poeta es planteja com es pot evitar aquest destí, perfumat pel «tremolor de ciris». ¿On podem buscar refugi? «¿Com fugiria ara, / on aniré? / Quina clau m'obriria / cap recer?». És el desig d'un espai acotat, amable, on abandonar el defalliment i la por. I aleshores apareix, en llatí, solemne, com una oració, i pètria, com una columna, la presència desolada del neguit.
Hi penso sovint, al llarg de la Setmana Santa, en aquest poema inquietant d'Espriu. S'assembla -i ell també el tenia present- a un fragment del Llibre de Job: «¿Voleu fer creure que la llum s'acosta, /quan de fet arriba la tenebra?». El lament del profeta, que qüestiona la presència del mal, de la mort, de la foscor, en un món creat per Déu, és paral·lel a la pregunta sense resposta d'Espriu. ¿Quin és el lloc on caldria anar perquè disminuís l'angoixa del final?
Tant en la reflexió sagnant de Job com en el retòric intent de fugida d'Espriu hi ha una constatació que en l'Evangeli segons Joan es fa explícita: «Tot s'ha complert», diu Jesús a la creu. Després vindrà la Resurrecció, però aquest ja és un altre capítol de la història.
