Els costums i la convivència

A l'AVE amb silenci

És molt d'agrair que es decideixi que hi haurà vagons sense soroll en un país on la gent parla molt alt

3
Es llegeix en minuts

Crec que va ser Richard Ford, autor de la millor, més substanciosa i més a la seva manera divertida guia d'aquest país mai escrita per un estranger, Manual per a viatgers a Espanya i lectors a casa (publicat a Londres el 1845), qui va comentar primer, d'entre els aristocràtics «curiosos impertinents» que llavors començaven a fer turisme al sud dels Pirineus, l'estrèpit de les veus indígenes.

Ford havia tocat terra a Cadis i no oblidaria mai el xivarri, amb les enèrgiques gesticulacions acompanyants, que li va assaltar els timpans aquell dia per carrers i places gaditanes. «La conversa més amistosa es desenvolupa aquí com una contesa mortal», escriu. I després: «Hi ha més fragor a bord d'una barca de pesca espanyola que en tot un cuirassat britànic».

A la flegmàtica illa de John Bull no hi havia res de comparable. Tampoc a França. Espanya, en la seva manera de parlar, com en molts altres aspectes, era diferent.

Gairebé segle i miG després, l'acadèmic gallec Domingo García Sabell -ja no es tractava d'un forà- va publicar un memorable article sobre la tendència espanyola a cridar «en excés», «per tot» i «fins i tot en les confidències». ¿Per què tal proclivitat? Ho tenia clar. «Anem a la recerca de la sorpresa dels altres», va sentenciar. L'espanyol alça la veu mirant la graderia, «esperant la tàcita ovació del públic». Hi ha en tot plegat molta      òpera, molt aparentar, molta projecció personal. Conseqüència: en aquest país el diàleg real és impossible, perquè tots volen parlar i ningú vol escoltar («un jo vocifera i un altre jo li respon, i cap d'ells s'entén»).

García Sabell reflexionava així, i crec que no desencertadament, quan encara no havia arribat el telèfon mòbil. El seu abús converteix avui en infernals, per a qualsevol persona de sensibilitat, els viatges en tren i en autobús. Encara sort, penso jo, que aquell fi crític literari, estudiós de Joyce, va passar a millor vida abans de patir tal calvari, ell, que practicava més bé que ningú l'art de la conversa, que estimava el silenci i que havia fet seu el consell d'Antonio Machado: «Para dialogar, / preguntad primero; / después... escuchad».

A l'AVE ja fa uns quants anys que intenten en va persuadir els viatgers que redueixin «el volum del seu mòbil» -com si fos l'aparell el que tingués la culpa i no el propietari-, i fins i tot a sortir a la plataforma si el volen utilitzar. Sense èxit. Amb absoluta descaradura, amb total indiferència envers la privacitat dels altres, els usuaris envaeixen l'espai del proïsme, l'agredeixen i el violen amb la revelació de les seves banalitats domèstiques o empresarials. Sovint munten gairebé un despatx portàtil. No hi ajuda gens el fet que el castellà, sobretot en la seva versió mesetària, és sorollós en si, amb vibracions de cordes vocals sui generis i no sé si d'altres òrgans interns. En comptes del «susurro de abejas que sonava», que en el poema de Garcilaso és l'únic que, al costat del Tajo a Toledo, trenca el silenci dels cigarrales, són a l'AVE les tonteries «d'inanitat sonora» (Mallarmé) les que el fan miques i impossibiliten la concentració necessària per poder llegir en calma un llibre o un diari: un dels principals al·licients, em sembla a mi, dels viatges en tren. «¿Saps a quina hora em vaig adormir ahir? ¿Hola, que em sents? ¿No em sents gens, Maru? ¡Collons! ¿Saps a quina hora em vaig adormir ahir? ¿No em sents? Sóc al tren» (literal, de l'altre dia). Protestar, encara que amb la mesura deguda, contra els que manifesten aquesta actitud comporta un risc considerable. Sobretot si s'atreveix a fer-ho un estranger. Ho he pogut constatar més d'una vegada.

Notícies relacionades

Per toT PLEGAT, la bona notícia anunciada fa unes setmanes pel president de Renfe, Julio Gómez-Pomar, és molt d'agrair. ¡De manera que l'AVE, com els trens britànics i els alemanys corresponents, tindran per fi cotxes silenciosos, i al mateix preu que els altres vagons! És un plaer poder elogiar en comptes d'estar sempre criticant. El nou servei, que segons sembla es posarà en marxa entre el juny i el juliol, serà disfrutat per milions de persones, reportarà els beneficis sens dubte previstos i redundarà no tan sols a millorar la imatge del país sinó a retornar al viatger el plaer de poder llegir tranquil·lament durant el seu trajecte. Però, ¡compte!, així com va assenyalar l'escriptor anglès Alan Bennett, al glossar fa un parell d'anys l'arribada allà del cotxe nou, s'haurà d'aconseguir no només la supressió del mòbil sinó la reducció decibèlica dels intercanvis convencionals.

O sigui, si tindrem cotxes silenciosos, que siguin silenciosos de debò. Cosa, em temo, no gaire fàcil en un país on, si parlar baix resulta molt difícil, xiuxiuejar és gairebé una activitat desconeguda.