La roda
El nou país està arribant
El diputat Carles Campuzano va sorprendre fa uns mesos al seu blog amb una nota en què apel·lava a «reivindicar el gen pactista» del seu partit: «CDC no ha de fer de llebrer del sobiranisme, sinó de màquina que construeixi majories i ampliï conviccions». Campuzano, que la setmana passada va proposar elegir el secretari general del seu partit mitjançant primàries, afegia que «sense vocació de pacte la política queda condemnada al conflicte que bloqueja i no permet transformar la realitat».
La política catalana va canviar radicalment de paradigma després de la manifestació de l'11 de setembre del 2012. I no sembla versemblant pensar que, donat el relat alimentat i els fets consumats des del Govern d'Espanya, el rumb polític hagués pogut agafar una direcció gaire diferent. No obstant, la velocitat dels fets -i l'aparent aposta al tot o res- pot tenir conseqüències no desitjades, no ja per a unes formacions polítiques en concret, sinó també per als interessos polítics que defensen.
Notícies relacionadesAixí s'explica, per exemple, l'aproximació de Toni Comin a ERC. Més enllà d'una qüestió electoral, ERC tindria la vista posada en la necessitat d'eixamplar aliances entre federalistes d'origen i independentistes, arribat el moment en què la tensió política tingui un punt d'inflexió i el pacte entre propis i estranys fos possible. I també, així s'entén la recent publicació del llibre Un perfil propi, en què el periodista Francesc Soler entrevista el conseller Santi Vila.
El conseller adverteix que «o les coses canvien o ens en anem», però a la vegada prepara el terreny per a escenaris en aquest moment impensables. «En algun moment haurem de pactar una victòria compartida», assegura en relació amb Espanya. El nou país està arribant, però potser amb ritmes i estructures que encara som incapaços de visualitzar. Subtilment, però tots mouen fitxa.
