Efectivament, no era un intel·lectual
Fa uns dies, l'escriptor Antonio Gala, a compte de la mort d'Adolfo Suárez, relatava que va saber la notícia del seu nomenament com a president del Govern espanyol per la televisió, el juliol del 1976, mentre dinava amb José María de Areilza i amb Joaquín Garrigues, que va comentar: «¿Creus que deu haver llegit Goethe?» No era el primer dard ni seria l'últim que es llançava contra l'aleshores jove i ambiciós falangista Adolfo Suárez per la seva suposada escassa formació intel·lectual i preparació.
Aquest comentari em va portar a la memòria una altra anècdota que em va passar el 1981, quan treballava a l'agència nacional de notícies Europa Press, en la secció de Política Interior i Exterior d'Espanya. Vaig rebre una trucada des del palau de la Moncloa per avançar-nos l'agenda del president Leopoldo Calvo-Sotelo, successor de Suárez després que dimitís: «El president se'n va a Viena a l'òpera. Marcarem les diferències. Això sí que és un president».
Aquella obsessió per infravalorar la figura i la capacitat d'Adolfo Suárez, de vegades subtil, altres explícita -«tafur del Mississipí»-, va ser la tònica habitual durant els primers anys de la transició. A mesura que va passar el temps, aquell menyspreu es va anar mitigant, en part perquè es va allunyar completament de la política i per la malaltia de l'oblit que desgraciadament va tenir.
Ara, la mort li retorna els honors que li corresponen. Efectivament, Suárez no era un intel·lectual a l'ús, però sí que va ser un gran governant i estadista. Era l'home que requerien les excepcionals circumstàncies històriques d'aquells anys; l'home que posseïa un valor innegable davant la tasca que tenia per endavant: consolidar una Espanya possible que arraconés d'una vegada l'estigma caïnita machadià de les dues Espanyes: «Españolito que vienes/ al mundo te guarde Dios/ una de las dos Españas/ ha de helarte el corazón». Un home blindat contra les maniobres que a l'instant de ser nomenat se li van enfilar a l'esquena molts dels que avui l'elogien amb barra i desvergonyiment.
Com a polític va tenir encerts, errors i limitacions, però tot plegat ha de ser enjudiciat en el context d'una Espanya convulsa i tensa fins a límits vertiginosos i esgarrifosos. L'essencial és que va liderar en molt poc temps, cinc anys escassos, un poble com l'espanyol, que la immensa majoria exigia una democràcia en llibertat. Amb valentia, audàcia i esperit de servei, va seguir un guió esbossat pel verdader motor del canvi, un títol que la història l'hi ha de reservar al rei Joan Carles.
Sento que aquesta extraordinària etapa és molt valorada per la gent de la meva generació, una generació que també ara té el deure de ser hipercrítica amb la vergonyosa i humiliant situació economicosocial que viu el país i amb la ineficiència de la seva classe política per resoldre els problemes. Però la culpa de l'actual situació no és de la transició ni de la Constitució del 1978, com alguns pretenen fer creure.
Convé dir-ho perquè ara hi ha generacions i sectors polítics i socials que jutgen i analitzen de manera simplista i sectària l'evolució de la dictadura a la democràcia, i que fins i tot la resumeixen com una claudicació de les esquerres davant els poders fàctics i l'esterilització d'unes suposades ànsies populars per una Tercera República.
Són sectors entestats a desacreditar i ignorar aquest procés, brandant ara penes econòmiques i polítiques contra una obra que va començar teixint Adolfo Suárez amb ajuda aquells anys d'altres personatges clau com Felipe González, Santiago Carrillo, Manuel Gutiérrez Mellado, Jordi Pujol, Carlos Garaikoetxea i fins i tot Fraga Iribarne, i a la qual es van sumar milions d'espanyols que compartíem la il·lusió col·lectiva de consolidar una Espanya possible. Hauríem de ser més ferms en les nostres conviccions, menys volubles, i no passar de l'elogi al repudi per simple oportunisme i pel pas del temps. I estar convençuts que aquestes últimes dècades han estat objectivament una de les millors etapes de la història d'Espanya, malgrat que ara altres s'atreveixin a qualificar-la com un període ple de miratges i claudicacions.
hem d'admetre que no hem practicat una adequada pedagogia entre nosaltres mateixos. Potser, per mandra, per conformisme i fins i tot per complexos ridículs hem deixat que aquesta valoració positiva de la manera de fer política de la transició hagi llanguit i que la història la intentin reescriure altres. Fonamentalment aquells que menyspreen uns èxits col·lectius que enfonsen les seves arrels en aquella etapa que volen incinerar i reduir a cendres. No estaria malament recuperar el temps perdut.
Notícies relacionadesEl respecte, la tolerància, la solidaritat, el servei a l'interès general i la lleialtat institucional són la gran lliçó que ens deixen la transició democràtica i la feina de gent com Adolfo Suárez. ¿ Aquest llegat servirà d'alguna cosa? Si creu que sí, enhorabona. Vostè és una persona de bé, idealista i candorosa.
Director editorial del Grup Zeta.
