Tsipras i Prometeu

Resulta comprensible que els grecs optessin majoritàriament per una opció radical d'esquerres i immaculada com és Syriza. En l'actualitat, Grècia es mou en un podrit sistema politico-econòmic i social, obra d'anteriors governs de centre esquerra i de dreta que van portar el país hel·lè a una situació de coma gairebé terminal. És un Estat fallit, tan corrupte, tan desorganitzat i tan clientelar que no aguanta cap comparació amb cap país europeu. És raonable, doncs, que de la dita val més boig conegut que savi per conèixer, s'hagi passat a la de no hi tinc res a perdre, i que milions de grecs s'abracessin a l'esperança de la terra promesa que va vendre Syriza. Si aquesta elecció és encertada o no, el temps ho dirà.

Grècia és bressol de mites. Aquelles narracions imaginàries de comportaments humans i sobrenaturals. Aquí hi ha el mite de Prometeu, que representava la rebel·lió dels mortals contra la prepotència dels éssers superiors… El mite d'Aracne, expressió de la inutilitat de la rebel·lió contra els déus… No estem ja en èpoques de mites, sinó de realitats. Per això resulta significatiu que rere la incontestable victòria de Syriza, el seu carismàtic líder, Alexis Tsipras, i acompanyants, arribessin a fer creure a la gent el miratge que a Grècia els problemes s'havien esfumat, que tenien la paella pel mànec davant la malvada Europa i que Merkel i companyia sabrien el que és bo. En aquest context d'eufòria s'haurien d'emmarcar les seves declaracions inicials -reconeguem-ho una mica jactancioses- i les plantades que van protagonitzar davant representants europeus, fent botifarra al pagament íntegre del deute adquirit pel rescat -uns diners que surten dels contribuents europeus- a la imposició de la quantia de la quitació i a un procés de pagament a terminis segons els convingués. Bé és cert que aquell llenguatge inflamat ha sigut matisat després del pelegrinatge grec per algunes capitals europees.

Es pot caure en la demagògia d'interpretar el mite de Prometeu com la rebel·lió de Grècia contra els malvats déus europeus i presentar aquesta nació com una donzella indefensa i desemparada davant la usura i la cobdícia de la perversa madrastra europea. Però tornant a la realitat, i admetent que la troica ha pogut cometre errors, s'ha de recordar que la madrastra, a canvi d'introduir reformes que fessin de Grècia un país funcional, ja va practicar una quitació del deute grec de més del 50% el 2012 i ha negociat fins a quatre reestructuracions de les condicions del seu deute. Una cosa mai feta proporcionalment amb cap altre país del món en la nostra història recent.

I, no obstant, Grècia segueix sense aixecar el cap. Resulta senzill culpar només Europa i la seva fèrria política econòmica de tots els seus mals i desgràcies, però la principal causa de la seva agonia és endògena. Els profunds problemes estructurals irresolts d'aquest país tenen el seu origen i desenvolupament dins dels seus propis límits fronterers, pels excessos que van ser comesos amb anterioritat per la seva classe política i econòmica.

I davant aquesta evidència, si Tsipras no es queda en un superficial paper de Prometeu, en la rebel·lió per la rebel·lió sense solta ni volta, la seva gestió política de la crisi serà clau en el desenllaç de la confrontació amb Europa. Tsipras no té cap responsabilitat en la moribunda situació grega. Està net, perquè el seu partit era gairebé marginal mentre es cometien els abusos d'administracions anteriors. Aquesta absència de responsabilitat és la seva fortalesa davant les cancelleries europees. Per això el primer ministre grec té dret a demanar temps per negociar unes noves condicions i té dret que les seves propostes siguin estudiades amb realisme i sense prejudicis polítics.

És lògic que Tsipras ofereixi sostre, llum, menjar i sanitat als grecs que ara estan mancats d'aquestes necessitats bàsiques -¡només faltaria!- i és necessari que Europa torni a ajudar, amb intel·ligència i amb la saviesa que atorga la deessa Atenea, aquest tigre de paper que, en realitat, és el soci més malalt de tots els europeus. Però Tsipras ha d'actuar amb astúcia i complicitat amb Europa, sense humiliacions, per descomptat, si pretén tancar uns acords realitzables que li permetin a Grècia sortir de l'uci.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

L'eufòria per la victòria de Syriza no condueix ingènuament al somni irreal d'una Grècia convertida en vint-i-quatre hores en el paradís terrenal. Tsipras ho sap prou bé. La seva inapel·lable victòria en les eleccions li atorga l'autoritat moral suficient per convèncer els grecs que no queda cap altre remei que seguir sacrificant-se si volen arribar a la terra promesa. Uns sacrificis que han de comptar amb la mà allargada d'Europa perquè aquest trànsit sigui menys dolorós i més suportable. Aquest repte s'ha d'afrontar per les dues parts des del realisme i la responsabilitat, no des de la prepotència, la xuleria o la pura il·lusió. Uns poden caure en la temptació d'emular Prometeu i altres Aracne. Seria un error.

Director editorial del Grup Zeta.