No va ser un error

L'atemptat contra la revista satírica francesa Charlie Hebdo -seguit d'una reguera sagnant ja coneguda- ha estat un dels més greus registrats en els dos segles de vida de la premsa europea. Aquesta etapa mai va ser plàcida i els mitjans de comunicació han hagut d'aprendre a sobreviure davant la fera totalitària en qualsevol de les seves diferents manifestacions. En aquests moments aguts d'amargura professional com el que vivim, resulta estimulant rellegir el que escrivia en les seves memòries informals als anys 40 del segle passat un col·lega nostre, llavors redactor en cap del diari Combat. «Cada vegada -deia Albert Camus- que una veu lliure intenta dir, sense pretensiositat, el que pensa, un exèrcit de gossos de presa de tot pelatge i color borda furiosament per tapar el seu ressò». Aquest gran escriptor i periodista francès nascut a Algèria sabia bé de què parlava. La seva experiència diària al diari clandestí de la resistència francesa contra l'ocupant nazi va desenvolupar en ell una consciència aguda davant els enemics de la llibertat d'expressió i les seves estratègies manipuladores.

EL que resulta encara més dolorós, si és possible, d'aquest horrible atemptat contra el setmanari satíric francès i les seves terribles conseqüències és que s'hagi comès en un país que s'ha considerat model d'acollida de l'emigrant i del perseguit polític i religiós. En el cas concret dels musulmans, França acull uns cinc milions de ciutadans de diferents procedències però fonamentalment del Magrib. Més d'un 7% del total de la població.

Els autors de l'atemptat pertanyien a una tercera generació d'immigrants, una evolució demogràfica que en els últims anys també s'ha repetit en altres països com Alemanya, el Regne Unit o la mateixa Espanya, que sumen entre ells uns set milions més de mahometans. Aquesta minoria boja dels terroristes islàmics, que tant perjudica la pacífica comunitat musulmana pel perillós augment de sentiments antiislamistes, manifesten una sèrie de trets similars: dificultats per integrar-se en la vida civil d'un país modern per la via de l'educació o la feina, fet que els porta a sentir-se marginats, i allunyament i menyspreu als valors comuns dels països occi­dentals.

Les mesquites i els oratoris oberts en molts barris de les ciutats europees semblen estar substituint l'Estat com a vies d'agrupament educatiu per a alguns joves desarrelats que se senten exclosos per la seva condició social i origen. Per a ells, el compliment amb rigor extrem i cec de les normes de l'islam és la seva guia de conducta i font d'una moral desgavellada i perillosa que patim en carn pròpia.

Hores després de l'atemptat vam poder veure, escoltar i llegir als mitjans de comunicació com musulmans de tota condició, sobretot els imams, condemnaven sense pal·liatius l'atemptat de París. Encara que, i el matís és important, pràcticament tots ells asseguraven que caricaturitzar i menysprear el profeta és una línia vermella que ningú ha de traspassar i que va ser un error publicar els dibuixos sobre Mahoma amb una bomba com a turbant, entre altres.

Per l'islam i els musulmans, aquesta llibertat creativa, cosa innocua a Occident sigui qui sigui el burlat, és una blasfèmia, i la blasfèmia és un pecat i un delicte capital. En els països islàmics pots ser executat legalment per riure't del profeta i, a Occident, pel que hem vist, alguns bojos vénen a assassinar-te al crit de «venjança» per una simple sàtira sobre Mahoma.

Afortunadament, en la civilització occidental, la separació entre religió i raó es va iniciar a finals del segle XVIII, en l'època coneguda com la Il·lustració, i es va conquistar el 1789 amb la Revolució Francesa. La separació entre Estat i Religió és essencial en el funcionament dels països democràtics, que han de regir-se per lleis fonamentades en la raó i en l'ètica, al marge de qualsevol creença religiosa. Cremar l'heretge ja no s'estila en les societats occidentals, per més que en algunes teocràcies, com la franquista, sense anar més lluny, la blasfèmia era fins no fa gaire un delicte, a més a més d'un pecat o una conducta digna d'abominació. La civilització occidental, amb els seus defectes i la seva hipocresia, amb les seves imperfeccions i un fosc passat, ja ha recorregut el seu camí de Damasc. A altres encara els falta molt.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Davant les envestides criminals dels terroristes islàmics com les que han tingut lloc a França, el món occidental ha de reafirmar-se en una defensa orgullosa dels drets humans, de les llibertats i de la igualtat, sense caure en provocacions totalitàries i intolerants de qualsevol signe. El dret a la crítica, origen de la matança de París, és indiscutible, aquí, ara i sempre. Com deia Camus: «La informació no pot prescindir del comentari crític». La publicació de les caricatures del profeta no va ser un error. I això és el que s'ha de defensar sense manies i sense peròs.

Director editorial del Grup Zeta.