La política disruptiva

Una conversa entre Mònica Terribas i Alfons Cornella, a El matí de Catalunya Ràdio va abocar a les ones, el concepte d'economia disruptiva. El president d'Infonomia ho definia com la capacitat per trencar les regles de joc d'un sector buscant més eficiència i una nova prestació de serveis. Un exemple curiós era el d'un aplicatiu per a smartphone que és, bàsicament, un servei de planificació de cotxes particulars per fer trajectes en comú. Clara competència als taxis i també al transport públic, basada en l'autoorganització de la gent. En definitiva Cornella estava dient que en el món empresarial, en l'economia, ara hi ha un seguit d'empreses que trenquen normes i plantegen solucions i alternatives des d'una òptica radicalment diferent dels esquemes clàssics d'un determinat sector, o fins i tot d'aquells conceptes bàsics i sagrats de l'economia. I aquí la innovació, la capacitat d'arriscar i la visió en perspectiva ajuden tant com la crisi econòmica que facilita encara més aquesta capacitat d'arriscar que representa qualsevol innovació.

El concepte d'innovació disruptiva és present en altres fòrums. De vegades una innovació radical que trenca el paradigma anterior i obliga la indústria a canviar els seus esquemes i adaptar-s'hi... o  desaparèixer, és una innovació disruptiva. Un exemple clar seria el pas dels telèfons fixos als mòbils. Els primers mòbils, malgrat tenir poques prestacions, poca cobertura, bateries curtes, etc. en poc temps conquereixen el mercat. Avui ja no hi ha discussió de quina és la indústria emergent i consolidada. Com també podríem parlar de l'educació disruptiva: és clar que les noves tecnologies i les plataformes digitals estan revolucionant, i només estem al principi, la manera d'aprendre a les aules, des dels pàrvuls fins a la universitat.

DAVANT DE TOT AIXÒ, la pregunta és obligada: ¿existeix la política disruptiva? Doncs sí que existeix, i ja s'han fet aproximacions a un concepte que encara està a les beceroles i ha d'evolucionar.

Precisament la societat està canviant a marxes forçades. El temps de prendre decisions s'ha escurçat i els protagonistes que les prenen també comencen a canviar. I aquí és on em vénen al cap uns quants exemples, potser millor seria parlar de símptomes, de política disruptiva que es produeixen arreu del món. De fet, el mateix Obama i la seva utilització de les noves tecnologies en campanya podria ser un exemple d'aquesta definició, tot i que després Obama surt ben poc del guió clàssic. També hi vaig pensar quan vaig llegir que el nou primer ministre italià, després de la primera anada a Roma, en la ronda de consultes amb el president de la República, va tornar amb tren i sense escorta, com un ciutadà més, a casa seva. I això passava a Itàlia, país que cuida de manera extrema el seu protocol i els seus càrrecs públics.

Certament alguna cosa està canviant en la manera de fer política en molts llocs i en àmbits ben diversos. Per tant en la política disruptiva, com a concepte, hi tindrà molt a veure tot allò que acompanya la política. Per començar, els lideratges. Així, avui és del tot evident que malgrat que els lideratges són necessaris, indispensables, cal entendre que s'han d'exercir de manera diferent, cal repensar com es lidera. I no em refereixo només a aquella quimera, que ja comença a ser un tòpic sobre els lideratges compartits, sinó més aviat a la capacitat que tots plegats tenim d'esdevenir líders per transformar allò que ens envolta, la societat que ens acull, el món on vivim. Noves maneres d'entendre i exercir el lideratge intervindran sens dubte a provocar aquesta disrupció de la política.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

experts diversos apunten que som en un món on els líders han de saber preguntar més que no pas respondre i també que els lideratges s'han de basar més a connectar persones que no pas a imposar criteris. Fins i tot hi ha qui afirma que els líders, avui, han de ser capaços de mobilitzar emocions. ¿Lideratges disruptius per a una política disruptiva potser? I també podríem parlar de la política 2.0 com a element clau en la disrupció de la política, o com aquesta política disruptiva afectaria elements tan lligats a la política , en la seva concepció més clàssica, com el protocol, la seguretat, la relació amb els mitjans de comunicació, la transparència o l'opacitat (depèn des d'on es miri)...

Curiosament a Catalunya estem a les portes de fer un dels actes més importants de política disruptiva que s'haurà fet al món sencer i que no és altre que votar, malgrat tot, per decidir el nostre futur. Votar per provocar canvis de fons en un món que els reclama.