El meu PSC

Dissabte vaig anunciar públicament que tenia els avals necessaris per presentar-me a les primàries del PSC per triar candidat a l’alcaldia de Barcelona. Abans que res, un sincer agraïment a tots aquells que m’heu avalat --si algú vol fer-ho, encara hi és a temps!-- i, molt especialment, a tots els que m’heu ajudat a aconseguir-ho. No serà fàcil però ara cal transformar els centenars d’avals en milers de vots el pròxim 29 de març.

En les múltiples converses que estic tenint aquestes setmanes he explicat el meu Contracte amb Barcelona, he relatat com l’Ajuntament pot combatre la creixent desigualtat a la ciutat, la importància dels barris i la gran metròpoli, la necessitat que Barcelona funcioni com una capital d’Estat mirant de fit a fit les grans ciutats europees, la importància dels governs locals en el camí cap a la radicalitat democràtica. He parlat del Besòs i del Parc Agrari del Llobregat, de les Glòries i el comerç històric, de l’educació de dues velocitats, de la malnutrició infantil i la xacra dels desnonaments, de la indústria i els riscs del turisme, de l’economia col·laborativa i de l’aposta per municipalitzar l’energia. I ho he fet amb empresaris i treballadors, amb mestres i jutges, amb economistes i arquitectes, amb joves i gent gran, amb militants i simpatitzants i amb ex de les dues categories. Fins i tot amb militants que han deixat de simpatitzar, i amb barcelonins progressistes i d’esquerres de sensibilitats i tendències molt diferents. És majoritari el sentiment que Trias no se’n surt; la subordinació de la ciutat a les dinàmiques del mercat i al Govern de la Generalitat, enerva als barcelonins. El clàssic “això és un desastre” de l’alcalde, després de prop de 3 anys al govern, fa sospitar de la seva incapacitat per fer-se amb el timó de la ciutat.

Amb aquest panorama, hauria de ser fàcil imaginar el retorn de l’esquerra al Govern municipal, el maig del 2015. Però quasi totes les converses acaben de la mateixa manera: “Vols dir que tot això és possible amb el PSC actual?” Ja hi som! Hi ha qui diu que amb aquesta marca ja no hi ha res a fer, que o s’ha de trencar o buscar aixopluc en alguna altra formació política de l’esquerra catalana. Deixeu-me dir-vos quins són els tres arguments que he utilitzat per respondre a tothom, fins i tot a mi mateix, i continuar pensant que el PSC ha de tenir, encara, una darrera oportunitat.

1. El problema no és el partit sinó la seva direcció. Un militant ho deia amb l’excés de qui està molt emprenyat: “És tan dolent el Trias per Barcelona, com el Navarro ho és pel PSC.” El vot a Madrid a la proposició d’UPyD, i la sorprenent mitja disculpa de l’endemà, avalaria la tesi que la direcció ha perdut el nord. Però no em canso de repetir que el partit és molt més que la seva direcció actual. El socialisme a Catalunya és un procés de progressiva agregació de sensibilitats diferents entorn del catalanisme d’esquerres. Defensar les llibertats de Catalunya i els drets socials dels ciutadans han estat, pel PSC, la mateixa cosa. Aquesta tradició, que arrenca abans de la mateixa fundació del partit, té un passat carregat de moments brillants i servei al país, però el més important és que continua sent indispensable per afrontar el futur. Raimon Obiols ho ha dit amb la seva característica capacitat de síntesi: “Per carregar-se un partit només es necessita un dia; per construir-lo, tota una vida”. Em resistiré a abandonar aquesta genuïna manera de fer de l’esquerra, plena de contradiccions, encerts i errors, però que ha teixit, com cap altre, la cohesió social i cultural a Catalunya

2. El PSC ha entès com ningú la ciutat. La tradició que uneix catalanisme i drets socials és urbana per definició i posa la condició de ciutadà per davant de qualsevol altra consideració. Tarradellas exclamava, des del balcó: “Ciutadans de Catalunya…”. La ciutat és el terreny de joc del conflicte social i cultural, per això qualsevol nacionalisme essencialista topa amb la complexitat urbana. El pitjor nacionalisme espanyol va convertir Madrid en una gran bombolla del totxo, el nacionalisme català ha mirat amb malfiança a Barcelona i ara la subordina al govern veí i al mercat desbocat. Fa pocs dies, un alt dirigent d’ERC em reconeixia: “Ens falten urbanites”. Els costarà trobar-los: ERC ho subordina tot a la independència; el catalanisme urbà sempre fa anar de la mà drets socials i drets nacionals, o la ciutat i el país. Ara que el PSC viu hores baixes el debat de la ciutat ha desaparegut d’escena.

3. El PSC s’ha empetitit molt els darrers anys, però continua viu i amb representants dels components bàsics que el van fer néixer: les classes i sectors populars i les capes professionals més dinàmiques de la societat. He parlat amb molts militants i, encara que la majoria segueix sent fidel a l’autoritat orgànica, el vincle s’afebleix i molts parlen de la necessitat de canvis, d’obrir-se, de deixar de parlar de disciplina i expulsions, de la necessitat de no quedar fora del catalanisme actual… El PSC, avui, és petit, però continua sent la força política d’esquerres més diversa, amb antenes a sectors i territoris més diferents. Als que em diuen que s’ha d’inventar un de nou, els hi dic que per començar en vull un d’igual al PSC actual, ni més petit ni més homogeni. Ho he dit centenars de vegades, a mi no em sobra ningú.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Una tradició potent, la més capaç d’entendre i representar la complexitat urbana, afeblida, però que encara manté molts dels actius que abans la van fer gran, no s’ha d’abandonar. El que cal és redreçar-la i actualitzar-la. Barcelona i Catalunya necessiten un PSC potent, amb relacions fraternals amb el socialisme espanyol i europeu però sense cap mena de subordinació, alineada indiscutiblement amb el dret a decidir i al costat de les forces polítiques catalanes que el defensen i, alhora, al costat dels que denuncien el desmantellament de l’Estat del Benestar i la fractura social a casa nostra. Som socialistes i catalanistes per les mateixes raons.

Les primàries són una oportunitat indiscutible, un camp obert, per a respondre amb contundència a la direcció actual. Hi vaig amb dos propòsits: validar un projecte per Barcelona de combat a la desigualtat, i un clam popular per tal que el PSC torni a col·locar-se en el centre del catalanisme contemporani. El PSC no ha de tenir por a cap graó de sobirania, de la mateixa manera que mai ha posat límits a la justícia social. Barcelona i Catalunya, en la cruïlla actual, necessiten un socialisme que no dubti ni davant la necessitat d’una renda mínima garantida ni del dret a decidir. Una va amb l’altra. Aquesta és la nostra raó de ser.