Bòsnia torna a les nostres pantalles
Aquests dies torna a les nostres pantalles Bòsnia i Hercegovina, el país de l'antiga Iugoslàvia que va viure entre 1992 i 1995 una sagnant guerra –més de 100.000 morts- entre les forces lleials al Govern legítim de la república constituïda el 6 d'abril de 1992 i els radicals serbis i croats respectivament –no va ser una guerra civil estrictament interètnica, encara que sempre s'ha venut així-.
I torna a les pantalles no precisament perquè hi hagi nous enfrontaments interètnics, sinó per les protestes violentes d'importants sectors de la població de les principals ciutats: Tuzla, Sarajevo, Zenica, Mostar, Banja Luka… (De fet Banja Luka és una ciutat habitada per serbis. Això demostra que les protestes són generalitzades i no en funció d'interessos ètnics. Això per si sol, ja és una gran notícia).
¿Per què es produeixen ara aquestes protestes? Bòsnia és formalment un Estat com els altres, reconegut per l'ONU i les principals institucions internacionals, però a la pràctica no funciona com un Estat integral, sinó com una confederació: les dues partes que l'integren -la Federació de Bòsnia i Hercegovina, de majoria musulmana i croata, i la República Srpska, de majoria sèrbia- són dos ens totalment autònoms, amb constitució i poders executius, legislatius i judicials propis.
En canvi, les atribucions del Govern central són mínimes: gestió de la política exterior, diplomàtica, financera i de comerç així com de les duanes internacionals. Per no tenir, Bòsnia no té ni president, sinó una presidència rotatòria en què un bosniomusulmà, un croat i un serbi es relleven cada vuit mesos. Són, doncs, dues entitats sobiranes unides per un petit cordó umbilical comú.
Això ho sap tothom a la comunitat internacional, però de cara a l'exterior aquestes institucions comunes són les úniques amb què els diferents estats i organitzacions supranacionals mantenen relació. I com que qui mana en realitat són les dues entitats de forma totalment autònoma, no hi ha manera d'avançar en aspectes com la integració amb Europa i en general amb totes aquelles polítiques que permetrien que l'Estat bosnià funcionés. En realitat, les decisions comunes qui les pren és l'Alt Representant de les Nacions Unides, una espècie de virrei que ara mateix recau en la figura de Valentin Inzko, perquè les dues entitats no es posen d'acord gairebé mai -ha usat les seves capacitats més de 900 vegades, fins i tot per imposar moneda, bandera i himne conjunts-.
Els manifestants, de fet, protesten contra aquest Estat ineficient que, fet el retrat, és obvi que no podrà funcionar mai. Essencialment perquè les elits polítiques de les tres ètnies en litigi no volen cedir cap poder -s'ha de tenir en compte que la complexitat dels acords de Dayton va significar l'aparició de 16 cambres legislatives, 13 governs, 13 primers ministres, 130 ministres i 613 parlamentaris, amb la sèrie de prebendes que tothom pot intuir-.
La situació econòmica del país, com també resulta fàcil d'imaginar, és catastròfica: el salari mitjà és d'uns 420 euros, ni la meitat del que es considera necessari per sobreviure, la taxa de desocupació -segons el Banc Central- és del 27,5% de la població activa -encara que l'atur real arribaria fins al 44%- i un de cada cinc dels 3,8 milions de bosnians viuen per sota del llindar de la pobresa. La corrupció, com també resulta versemblant, és aterridora precisament per la falta d'institucions de control pròpies.
¿Quina podria ser la conseqüència positiva d'aquestes protestes? Que obligués d'una vegada per sempre -i aquí sí que el qualificatiu procedeix plenament- la classe política bosniana -de totes les ètnies- a emprendre les reformes per dotar de més poders el Govern central de manera que puguin implementar-se les polítiques de confiança i estabilitat institucional que es troben a faltar. Portar a terme un Dayton 2, vaja, una evolució de l'acord de pau segellat en aquella base nord-americana, a Ohio, el 1995, que en el seu moment va servir per detenir la guerra, però que ja ha quedat clar que no serveix per generar una situació de pau i prosperitat.
És clar que els adversaris a la cessió de competències són absoluta majoria -especialment entre els líders serbis, que temen quedar diluïts davant l'ètnia bosnianomusulmana, majoritària al país; també els croats han creat una Assemblea Nacional pròpia que aspira a la creació d'una tercera entitat sobirana-.
De fet, els serbis van arribar a convocar un referèndum per consultar la seva població sobre decisions de l'Alt Representant en relació amb noves institucions comunes -agitant de passada el fantasma d'un referèndum definitiu sobre una eventual unió amb Sèrbia-. El primer ministre de l'entitat sèrbia, Milorad Dodik, ha arribat a referir-se al procés català com la mostra que la seva entitat també hauria de poder celebrar un referèndum per decidir lliurement el seu futur. Els camins de la política són a vegades autènticament inescrutables…
