Tres novel·les i tres barris

Ara que escriure novel·les només és negoci per a quatre gats -abans ho era per a 400, però semblaven 4.000-, sorprèn la vitalitat amb què alguns autors novells estan arribant en aquest inici d'any a les llibreries. Tres dels que convé seguir acaben d'aterrar, a més, amb tres extraordinàries novel·les de barri, en aquest cas de Gràcia, Sant Andreu i Tetuan.

Ambientada a Gràcia, titulada Set dies de Gràcia i escrita per Carla Gràcia, una de les noves veus de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, la primera d'aquestes novel·les (a Rosa dels Vents i Plaza & Janés) no només recupera la Revolta de les Quintes del 1870, sinó que a través de Marianna, la seva heroïna, demostra una d'aquelles coses que fan tornar el barri imprescindible: que els veïns, a vegades, s'han d'unir contra qui pren decisions des dels despatxos.

Notícies relacionades

M’ofens, Uclés

¿Repetirà Moreno la majoria?

Més combativa, més proletària i més gamberra, Mars del Carib, de Sergi Pons Codina (Edicions de 1984) és més que un cop de puny a l'establishment des d'un antre del Sant Andreu post-Meridiana. «Trainspotting a la catalana», segons Albert Forns, la novel·la, literalment addictiva, retrata una zona i una forma de vida, però també això va ser i és el carrer: drogues, futbol, festa, violència,  lleialtat... Els pitjors jonquis, això sí, són els immobiliaris.

Presentada, com l'anterior, aquesta setmana, Apaches, de Miguel Sáez Carral (Planeta), aspira a ser una de les sorpreses de la temporada. I podria ser-ho: la seva vida de barri, amb tints autobiogràfics, evoca Cercas, Marsé i Peramo, en aquesta era de la transició, fins als 90, en què el quinqui, com l'indi, ignorava que era el bo. Emotiva, ben narrada i carregada d'aquest fatídic esperit de lluita que la crisi està fent renéixer, la segona novel·la de Sáez Carral resumeix bé la importància del barri com a entitat literària: llegiu-la, mediteu la seva llei, compareu-la amb el BOE i pregunteu-vos per què sempre cauen els mateixos. Per què els Matas, Fabra, Camps, Millet, Urdangarin i companyia, en fi, mai són de barri. Potser és perquè no s'ho mereixen.