Raúl Castro porta Cuba al món

El rellotge a Cuba és de sorra; cadència lenta, pas controlat. Però els terminis comencen a ser inescrutables. El febrer del 2018, Raúl Castro abandonarà la presidència del Consell d'Estat i del Consell de Ministres, tal com es va comprometre en la seva última reelecció, el febrer del 2013. Cuba tindrà un president que ja no es dirà Castro.

Raúl Castro, vestit amb jaqueta blau marí, ha pitjat l'accelerador amb la recent cimera de la Celac (Comunitat d'Estats Llatinoamericans i Caribenys) celebrada a l'Havana. Un èxit polític i diplomàtic que es pot qualificar d'històric i que reintrodueix Cuba, amb un protagonisme destacat, en la política hemisfèrica després de 50 anys d'aïllament de mica en mica reduït. Qualsevol intent de seguir marginant Cuba en les relacions internacionals és un anacronisme insuportable. La Celac ha devorat els seus dos organismes competidors: les cimeres iberoamericanes i l'OEA (Organització d'Estats Americans), d'on  Cuba està exclosa per imposició dels Estats Units. En l'horitzó immediat hi ha la normalització de les relacions de la UE amb Cuba després del canvi de política impulsat pel Govern de José María Aznar. 

Encara no hi ha gaires pistes sobre la possible successió. El més ben col·locat és un professor universitari i gestor amb fama d'eficaç, Miguel Díaz-Canel, de 53 anys, que ha desplaçat els dirigents de la generació històrica. Díaz-Canel encara és un misteri. De perfil baix, com manen els antecedents dels que van treure pit i en van sortir rostits, no és un polític nat ni un orador carismàtic, i té més aire de professor universitari.

La presidència cubana pro tempore de la Celac ha afluixat la radicalitat de la seva política exterior en un gir cap al pragmatisme. I els canvis dels últims tres anys en la política econòmica interna són un factor important en l'obertura cubana a l'exterior. Es tramiten cooperatives agrícoles, industrials, de construcció i de serveis. S'ha passat de 160.000 negocis privats registrats a finals del 2011 als 445.000 actuals. Es nota als carrers de l'Havana. Han desaparegut les limitacions per adquirir vivenda en règim de mercat, s'ha autoritzat la compra d'automòbils, encara que a uns preus astronòmics, i la fiscalitat ha fet la seva aparició com a contrapès necessari de la incipient llibertat econòmica.

No hi ha estrès en els canvis. Al març està prevista la nova llei d'inversions, però no hi ha cap rumor sobre el seu abast. La producció agrícola no es desborda malgrat el repartiment de terres; espera que es formalitzin crèdits i mecanismes de compra de fertilitzants i maquinària pels agricultors privats. La inauguració de la primera fase del port del Mariel, a 20 quilòmetres de l'Havana, per la presidenta del Brasil i Raúl Castro ha deixat atònits els empresaris i periodistes estrangers. És un dels ports més moderns del món i té capacitat per a l'atracada dels vaixells post-Panamax. Una inversió, finançada pel Brasil, de més de 800 milions d'euros.

Hi ha molta feina pendent sense que s'hagi localitzat al mapa dels canvis l'última estació del socialisme cubà. El repte més urgent no és el dèficit democràtic; no hi ha tradició de partits en la història recent i el monolitisme polític, a l'ombra de la Xina i el Vietnam, no és un obstacle per a l'obertura de Cuba al món. Ni un sol retret al règim de partit únic per cap mandatari en la cimera de la Celac.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

LA GRAN assignatura pendent és la normalització de les relacions amb els Estats Units. Es treballa amb l'Administració d'Obama amb discreció i sense urgències. La salutació d'Obama i Castro en les exèquies de Mandela no ha tingut lectures derivades. I el temps, 55 anys, també discorre a poc a poc en aquest contenciós, fill pòstum de la guerra freda. Un anacronisme històric que no durarà, en qualsevol cas, molt més enllà del dia en què es produeixi el relleu en la màxima autoritat de l'Estat cubà. Les fotos de Fidel Castro en la seva entrevista amb el secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, han estat un cop de peu al fetge de la política nord-americana cap a Cuba. I el secretari de l'ONU no va fer cap matís en les seves alabances als canvis introduïts per Raúl Castro.

No falta tant per al febrer del 2018 i Raúl té l'agenda plena d'anotacions secretes que potser només comparteix amb el seu germà Fidel. El que sembla del tot impensable és que la desaparició dels germans Castro de la primera línia no coincideixi amb un esquema desenvolupat del que serà el socialisme cubà del segle XXI. El superport de Mariel s'omplirà de contingut i l'economia s'haurà d'enlairar.