La real maledicció dels faraons

Un ultimàtum de l'Exèrcit a Egipte no és una broma. El poder militar ha estat una constant durant més de 60 anys. Potser és recomanable tornar a llegirNaguib Mahfuzper introduir-se en el laberint d'aquesta societat, on els Germans Musulmans han estat l'única constant política al marge de l'Exèrcit. Ara, les protestes creuades han posat el president, Mohammad Mursi,en un sandvitx impossible entre les bocanes dels fusells, els seus compromisos amb els Germans Musulmans i el descontentament generalitzat de la població. Té poques opcions de poder sortir airós d'aquesta crisi. L'amenaça: dissoldre el Parlament i el Govern.

L'anhel de modernització, la lluita contra la corrupció, les llibertats i la modernització de molts dels manifestants del Caire no han d'amagar la naturalesa rural, conservadora i religiosa de la majoria.

Amb 84 milions d'habitants, Egipte és un dels països més poblats del nord de l'Àfrica i del Pròxim Orient. Després de l'israelià, el seu Exèrcit és el més poderós de la zona. La revolució del 2011 n'ha convocat una de nova. Si no va servir la primera, tornem a intentar-ho. Però, enmig,Mursi significa el primer Govern democràtic elegit a les urnes. És la realitat imposada per la creixent influència dels Germans Musulmans, que finalment han accedit al poder instal·lant-se en els centres més sensibles.

El caldo per a una intervenció militar està en els protocols de tot cop d'Estat. Un país dividit sense aparent reconciliació possible. El desencant de les promeses complertes. La pobresa i una situació econòmica insostenible. I, naturalment, el desordre i la violència al carrer.Franco iQueipo de Llanono ho van tenir millor.

Els rumors que han circulat les últimes 24 hores indiquen que no hi ha una fórmula per evitar la intervenció militar. Ni tan sols la cantada dimissió del Govern satisfaria els manifestants. Mentre que els defensors de l'ordre constitucional comencen a oferir-se com a màrtirs per evitar la presa del poder per part de l'Exèrcit.

¿S'imaginen una protesta revolucionària que esperi ansiosa la intervenció de l'Exèrcit per esmenar un president que ha estat democràticament elegit?

Les hores segueixen corrent i l'exigència d'un Govern d'unitat nacional no apareix a l'horitzó. Posar d'acord l'amalgama de forces opositores i el conjunt de forces islamistes que recolzen el president elegit no sembla que sigui un puzle gaire fàcil d'armar.

Notícies relacionades

Orania, un lloc per a blancs a Sud-àfrica

"Motivació política" en l’assassinat d’una congressista i el marit

Egipte té una tutela militar que no serà fàcil de desmuntar fins i tot si s'arriba a conjuminar un acord precari per evitar el cop, sigui suau o sigui tou. No és fàcil que qui ha aconseguit un Govern islàmic després de 60 anys d'espera s'avingui a renunciar al model social que ha estat impulsant durant l'exercici precari del poder democràtic.

Començo a creure que la maledicció dels faraons no era la mort de qui obrís les seves tombes, sinó una societat dividida i irreconciliable que només ha conegut la pau encoberta de la dictadura militar.