Els éssers superiors

El gener de 2005 Emilio Butragueño, director/ídol del Reial Madrid va deixar anar aquella frase que va fer fortuna: ­«Florentino es un ésser superior». Nou anys després el balanç del que ha fet l'ésser superior és molt qües­tionable. Quedem-nos amb la fi­gura.

Aquests dies de debats intensos a Catalunya sobre la conveniència de convocar una consulta, o no, de si fer-ho via Congrés dels Diputats, o per una altra via basada en el diàleg amb el Govern espanyol (precisament el que no està disposat a cap mena de diàleg) m'ha vingut sovint al cap l'expressió «éssers superiors». I és que en la política, com en el selecte cercle dels presidents (i expresidents) de clubs de futbol, n'hi ha molts d'éssers superiors, o com a mínim que s'hi consideren.

D'exemples, al llarg dels anys n'hi ha un munt. Però ara els éssers superiors es noten molt més. Fins i tot crec que durant una època, els éssers superiors eren ben vistos. I que ningú confongui lideratge amb ésser superior. Són dues coses ben diferents. Àngel Castiñeiria, director de la Càtedra de Lideratges d'Esade ho expressava de manera fantàstica en una sola piulada: «Si no comprens i comparteixes l'estat d'ànim col·lectiu tampoc el podràs modificar. Liderar és mobilitzar emocions».

Avui al món on vivim les coses han canviat radicalment. I en l'àmbit de la política de manera molt especial. No és fàcil ser líder d'una formació política, i menys encara ser un polític que lidera, o vol liderar, la societat. Calen capacitats, virtuts i també disponibilitat i voluntat de ser-ho. Però sobretot cal saber analitzar i entendre què està passant en l'entorn on et mous.

I tinc la sensació que avui a Catalunya s'estan fent anàlisis molt diferents de la realitat, tan diferents que fins i tot poden arribar a ser contradictòries. Aquest fet s'agreuja encara més si comparem les anàlisis que es fan de Catalunya estant, i les que es fan des d'Espanya. No hi ha cap punt en comú. I la qüestió ja no és entre independentistes o no independentistes. És molt més simple, passa entre aquells que volen votar, i els que no volen que es voti. Malgrat que aquests darrers s'imbueixin de legalitat per argumentar-ho, i malgrat que en el fons, molt en el fons sovint, expressin que sí, que potser sí que volen deixar votar... però. De fet, de peròs només n'hi ha un i de molt contundent. En l'actual sistema de partits a Espanya, els dos partits majoritaris que fins ara s'han alternat al Govern ja han dit que de cap manera Catalunya podrà votar i decidir el seu futur. Uns diuen que ja estem bé com estem, i que en tot cas el que cal és reforçar l'Estat, recentralitzar-lo. Els altres s'embarquen en una hipotètica aventura federal, que a la pràctica representa projectar a llarg termini un problema que té el risc d'esdevenir etern, i que no concreta en cap cas solucions per a Catalunya.

Sense entrar a parlar d'independència coincideixen tots dos que res de res d'una fiscalitat diferent, fins i tot alguns neguen el dèficit fiscal, que res de res de transferir infraestructures o que això del català i la immersió ens ho haurem de pintar a l'oli. Per això quan es plantegen els arguments de les famílies que no es parlen per Nadal o que cal fer coalicions d'afectes tinc la certesa que es vol portar el debat al terreny que no toca, al terreny de les relacions personals. I això és miserable. Perquè, ¿algú em pot explicar en ple segle XXI què és el que es trencaria exactament entre persones i empreses de dos països veïns de la Unió Europea? Les distàncies serien exactament iguals, els mitjans de transport serien els mateixos, sinó millors, i, lògicament, no hi hauria fronteres, encara que ens amenacin de construir-les.

Però la prova definitiva és la resposta que PP i PSOE donen a una pregunta centrada en el concepte més elemental de democràcia: ¿Estan disposats que el poble de Catalunya pugui votar quin ha de ser el seu futur?. Rotundament no. ¿Com és possible doncs que s'estranyin del que passa avui a Catalunya?

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Però els éssers superiors continuen donant lliçons, i des de la seva talaia, allà dalt de tot, que de tan amunt com és els impedeix veure amb claredat on és el terra i amb prou feines divisen la gent que sí que toca de peus a terra i que pateix les conseqüències de la seva llunyania, només saben predicar el no, només saben jugar a la confusió, a l'amenaça i, des de la seva superioritat, a donar lliçons d'allò que està bé i allò que no, d'allò que és correcte i del que no, fins i tot d'allò que és moral, i del que no ho és. I la talaia cada dia és una mica més amunt. I arribarà un punt que hi serà tant, que els éssers superiors ja no es veuran des de la terra.

Expresident del Parlament.