Nous senyors feudals

Ser pobre fa vergonya. No tenir el mínim per cobrir les necessitats bàsiques, en comptes de fer-nos sentir mereixedors d'ajuda i compassió sovint fa que ens en amaguem. Com si aquesta circumstància no fos prou dolorosa per ella sola, la de la pobresa, encara hi afegim aquest element que l'empitjora i sovint la cronifica, la de la vergonya. Sempre m'he preguntat com és que, com més ajuda necessita algú, més experimenta aquesta sensació de no estar a l'alçada de la resta de persones, aquesta degradació que fa que amaguem les pròpies mancances, encara que siguin circumstancials. Deu ser una qüestió molt antiga, propiciada pel fet de no voler que els altres hagin de fer-se càrrec de les pròpies penúries, però sobretot, sobretot, és fruit d'una manera de concebre la pobresa que ens diu que som nosaltres, com a individus, els únics responsables del nostre poder adquisitiu, del que tenim. Ens ho han explicat des de petits: si som treballadors, honestos i ens portem bé, no ens faltarà mai de res. Aquest prejudici sobre la pobresa està impregnat en molts dels nostres comportaments. Quan veiem algú que demana, per exemple, ¿no ens sembla una situació molt llunyana? ¿No ens veiem a nos­altres molt diferents? Per això, per desarmar aquest complex que l'empobrit carrega, cal que ens puguem mirar les coses des d'una altra perspectiva, cal distància. I les dades l'aporten, aquesta distància. Com les de l'últim informe d'Intermón-Oxfam que demostren que la pobresa no és, ni de bon tros, responsabilitat individual, sinó una derivació directa de l'enriquiment indecent d'uns pocs. A Espanya, per exemple, 20 persones tenen el que té un 20% de la població. Unes persones que, a més, amb els seus diners aconsegueixen perpetuar-se en el poder i augmentar encara més la seva riquesa. Feudalisme en estat pur, vaja.