ANÀLISI
Maleïda disciplina de vot
Quedi dit d'entrada -per si a algú li pot interessar, que ho dubto-: considero encertada la posició del PSC de no sumar-se al bloc sobiranista que busca una confrontació amb l'Estat, amb la resta dels espanyols i amb bona part dels catalans. Per tant, no coincideixo ni amb Àngel Ros ni amb la resta dels diputats anomenats crítics: Marina Geli, Joan Ignasi Elena, Núria Ventura i Rocío Martínez-Sempere. Una vegada posades les cartes sobre la taula, afirmo que tots ells tenen dret a votar en consciència.
No té raó Pere Navarro quan diu que els diputats «han de seguir el mandat del partit», en al·lusió a l'opinió del 83% del consell nacional del PSC reunit el mes de novembre passat. El dirigent de qualsevol partit en les mateixes circumstàncies sostindria el mateix. Com en tantes altres coses, ens estem saltant a la torera el text constitucional: «Els membres de les Corts Generals no estaran lligats per mandat imperatiu» (article 67 de la Constitució). I el que és vàlid per a les Corts ho ha de ser per a les assemblees autonòmiques, els ajuntaments i les diputacions. Un principi constitucional que està per sobre de tots els reglaments de grups parlamentaris i estatuts de partits que regulen les sancions per als representants que gosen trencar la disciplina de vot.
Ros tenia dret a votar de forma diferent de la del seu partit, com l'hauria tingut qualsevol dels seus regidors a l'Ajuntament de Lleida que ell presideix si, per exemple, hagués optat per oposar-se al polèmic reglament municipal que prohibia el burca i el nicab als edificis públics. És clar que, lamentablement, a Ros això l'hauria disgustat moltíssim. I resulta patètic que Celia Villalobos demani inútilment llibertat de vot per als diputats del PP quan es tramiti al Congrés la llei de l'avortament del ministre Gallardón. I no em puc creure que tots els diputats de CiU -almenys els d'Unió alguna cosa hi hauran de dir- estiguin a favor de seguir un camí que porta inexorablement a una confrontació social i política que només beneficiarà els extrems de cada un dels costats. També ells tenen dret a votar sense mandat imperatiu.
Hem acceptat una pràctica que és un verdader càncer per a la democràcia: la disciplina de vot. ¿Com podem parlar de règim parlamentari si els oradors ni pretenen ni esperen convèncer amb els seus parlaments el conjunt de l'assemblea, que acaba obeint com si fos un ramat de xais la consigna de vot dels caps de grup? Els discursos són per a la galeria i per al diari de sessions. No serveixen per a res més.
No només culpa dels polítics
És clar que no només és culpa dels polítics. Els mitjans de comunicació en són/som també responsables per haver estigmatitzat durant tant de temps la discrepància interna, assimilant-la a l'olla de grills. S'ha legitimat la desgraciada frase d'Alfonso Guerra quan feia i desfeia al PSOE: «Qui es mogui, no surt a la foto». I d'aquesta manera, partit que debat i discuteix, partit que és assenyalat amb el dit acusador. ¡Pobra democràcia!
