PSC, la tensió ve de lluny

La defensa del federalisme i la voluntat de treballar pels interessos nacionals de Catalunya en el marc d'una Espanya democràtica són principis que figuren, des de sempre, als documents congressuals del PSC. No s'ho han inventat Pere Navarro i el seu equip. Ara bé, en el si del partit socialista han coexistit des del principi dues formes diferents d'entendre el catalanisme i les relacions amb Espanya que han generat contradiccions que ha tapat l'immens poder institucional de què ha gaudit el PSC fins abans-d'ahir però que han implosionat ara que tot són vaques magres i a causa de la pressió externa del procés sobiranista. «Són dos els extrems que es mantenen fora d'aquest marc d'actuació [del PSC]: l'independentisme, que propugna la secessió de Catalunya, i l'espanyolisme, que propugna la uniformització d'Espanya», assenyalava la resolució del seu setè Congrés (febrer del 1994).

Als que adverteixin que aquell va ser el congrés en què els anomenats capitans (dirigents territorials) es van imposar als obiolistes (seguidors de Raimon Obiols), considerats més catalanistes que els altres, se'ls pot recordar la resolució del congrés anterior (octubre del 1990): «(...)Portem a terme aquest combat com a partit sobirà i articulat federalment amb el PSOE, en la convicció que la construcció del socialisme a Catalunya i la construcció mateixa de Catalunya com a nació no poden estar aïllades de la construcció del socialisme a nivell general ni de la construcció de l'Espanya democràtica com a comunitat federal de pobles».

O fins i tot resolucions anteriors (del cinquè congrés, desembre del 1987, amb Joan Reventós com a president i Obiols com a secretari general): «Una nació [Catalunya] que té la voluntat de continuar la seva pròpia història en el marc d'una Espanya democràtica, respectuosa de la realitat plural dels pobles que la componen i compromesa en la seva modernització i la plena integració a una Europa unida». (...) «El federalisme, precisament, apareix com la fórmula més adequada per fer realitat la integració definitiva de les nacionalitats i les regions d'Espanya en un projecte comú de futur».

Contradiccions internes

Però, com dèiem, les contradiccions internes existien des de l'any zero del PSC. I el 2014 el que s'havia considerat el principal actiu del partit per guanyar les eleccions -les diferents sensibilitats que representaven la complexitat de la societat catalana- l'està esquinçant a l'hora d'afrontar la recuperació després dels fracassos recents.

Quan, a començaments del 1978, es va saber que Reventós i Felipe González havien negociat la fusió de les seves respectives organitzacions, hi va haver seguidors del primer que van preferir anar-se'n cap a casa abans d'acceptar que el PSC tingués una relació orgànica, ni que fos de caràcter federal, amb el PSOE. I algun important dirigent es vantava no fa gaire de no haver posat mai els peus a la seu de Ferraz, com si aquesta fos una mostra de la seva catalanitat.

La convivència de socialistes de diferents procedències ideològiques, culturals i fins i tot socioeconòmiques en una mateixa organització mai ha sigut fàcil, encara que no pot parlar-se de compartiments estancs impermeables entre si. A la fusió van concórrer el PSC (Congrés), fruit al seu torn de la confluència de diverses petites organitzacions socialistes sota el lideratge de Joan Reventós i Raimon Obiols; el PSC (Reagrupament), el gran rival per l'espai socialista-catalanista, liderat fins a la seva mort per Josep Pallach, i la Federació Catalana del PSOE. El PSOE aportava una marca històrica, militància obrera, relacions internacionals (i per tant diners) i hegemonia sobre les altres forces socialistes espanyoles de llavors. El PSC (Congrés) i el Reagrupament, quadros intel·lectuals i pedigrí català. El partit de Reventós i el PSOE ja havien concorregut units a les primeres eleccions de la democràcia (1977), mentre que el Reagrupament s'havia aliat amb la Convergència de Jordi Pujol.

El nou partit va disposar de grup parlamentari propi al Congrés (igual que els socialistes bascos), fins que Alfonso Guerra va pactar amb UCD una reforma del reglament de la Cambra que ho va impedir. La veu dels «catalans» al Congrés la monopolitzaria des d'aleshores CiU, una ferida que encara està oberta dins del PSC.

La nova organització va viure durant els primers anys una disputada lluita pel poder entre una part de militants procedents del PSOE atrinxerats en la UGT i els quadros de l'antic PSC (Congrés) aliats amb una part de l'extinta federació, sectors que de forma reduccionista es van conèixer com a obrerista i obiolista, respectivament. El conflicte es va saldar, almenys temporalment, amb la victòria dels obiolistes en el segon congrés del partit, el juliol del 1980.

La inopinada derrota de Reventós davant Pujol en les primeres eleccions autonòmiques (març del 1980) va ser un cop molt dur per a un partit que fins llavors ho havia guanyat tot: legislatives del 1977 i 1979 i municipals d'aquell mateix any. I que les seguiria guanyant fins al 2011, aportant un nombre de diputats que resultaven imprescindibles per a les majories del PSOE, molts escons més sobre els que obtenia el PP a Catalunya que els socialistes de la més poblada Andalusia sobre els populars d'allà.

Un altre glop amarg va ser l'aprovació per la UCD i el PSOE, el juliol del 1982, de la llei orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), un intent de reordenar, a la baixa, l'Estat autonòmic que va anul·lar després el Tribunal Constitucional. A punt va estar de fer fracassar la recent unitat socialista per la resistència inicial de la direcció del PSC a votar el text.

Al mateix temps que s'imposaven en els comicis legislatius i locals, els socialistes s'estavellaven en les eleccions catalanes: després de Reventós, ho van provar amb Obiols i amb Joaquim Nadal, que no van poder fer res davant de Pujol. Va ser llavors quan els capitans van acceptar anar a rescatar del seu exili romà l'alcalde per antonomàsia. Pasqual Maragall va aterrar amb idees pròpies, que l'aparell del partit va assumir a contracor.

L'Estatut

Notícies relacionades

¿I els votants socialistes?

El PP aviva la "indignació" ciutadana pel gir de Sánchez

La història és coneguda: a la segona oportunitat, Maragall va aconseguir la investidura per presidir la Generalitat, encara que fos mitjançant un pacte amb Esquerra Republicana i Iniciativa. El que va néixer com una maniobra tàctica per desgastar Pujol -la reforma de l'Estatut- es va convertir en el seu ambiciós projecte que està en l'origen de molts problemes actuals.

L'autocrítica del 12è congrés del PSC (desembre del 2011) per l'etapa del tripartit resulta significativa: «En pro de la governabilitat, sovint ha mantingut posicions difuses o ha prioritzat qüestions identitàries allunyades de l'ideari socialista que no han estat enteses per les nostres bases i que ens han restat credibilitat, i no ha deixat clar que la defensa d'una Catalunya forta en una Espanya federal i amb respecte per les dues llengües, però amb una defensa ferma de l'autogovern davant el Govern d'Espanya, no significava claudicar davant una deriva independentista d'un dels nostres socis» (per ERC).