Infanta Lucràcia
Guany, dividend, rendiment, benefici, interès, profit..., lucre, lucrar, lucrar-se, lucratiu...
El jutge diu que es lucrava, un 'pane lucrando' en la seva millor accepció i allunyat de la lírica. El temps, revolt i amb núvols negres, i les circumstàncies, que no són lleus ni poques, diran si sa senyoria va donar en el clau o es va enganxar els dits de l'entrecuix amb les frontisses del sistema. Me n'alegro per la justícia i perquè així es mitiga el mal sabor de boca provocat pels fiscals de plasma amb comandament a distància. Però, per sobre de tot, me n'alegro per la infanta. Queda així demostrat que no és tonta i sí que sabia el que feia el seu marit, fins al punt que el jutge cregui que s'aprofitava i es lucrava amb les seves tèrboles operacions. Les del consort; i suposades, 'of course'.
Ens traiem un pes de sobre al saber que ella vivia la seva vida en parella al mateix nivell que el seu marit, de manera que no era submisa i ignorant, sinó mestressa del seu propi albir. Ja podem mirar de cara la resta de Corts cortesanes de les Europes perquè la nostra, com elles, sap el que fa i no es deixa manipular ni en els fòrums públics, on és qüestionada, ni en la intimitat de les alcoves. Mal per mal, ja dic, prefereixo que s'aprofités de les 'urdangarinades rendibles' --esport, per una altra banda, molt practicat en aquest país i a veure per quan un mundial-- a tenir en nòmina una infanta tonta tonta. I una cosa que l'honra: ella vol que es faci justícia, segons proclama el seu advocat. Perfecte, així sia, que vingui aquesta justícia i que vingui justa, si bé que quedi clar que les persones de camí recte no solen ser imputades ni molestades pels jutges.
Però no siguem ingenus, no del tot. El que s'ha revelat fins ara tampoc és per tirar coets per haver rehabilitat mínimament la dama embenada; queda molt camí per recórrer per estar segurs que en aquest país 'tothom qui la fa, la paga', sentència justiciera com poques i que hauria d'estar cisellada i adornant el frontispici de tot tribunal que es preï de tal. Aquest partit acaba de començar i el més que podem assegurar és que un jutge de línia xiularà tot el que vegi, però hi ha un àrbitre principal, un altre jutge de línia i, el més important, un quart àrbitre fora de focus, amb unes decisions que es mantenen en la incògnita més ben resguardada. La pressió d'una part de la grada, també hi comptarà. Aquest partit es valorarà quan s'acabi i comprovem qui s'emporta els punts.
De moment, mantinguem la presumpció d'innocència, a la qual tenen dret la immensa totalitat d'imputats de l'esfera monipòdia. Una altra cosa és que, a penes en els primers minuts del partit, es tracti de tornar-hi un altre cop, de tornar a les velles tàctiques, i a negar qualsevol possibilitat que la senyora sabés de què anaven els assumptes del seu marit perquè 'ella en no sap de números'. ¿En què quedem? La vida ens ha ensenyat a molts, massa, que lucrar-se no és fàcil, fins i tot desitjant-ho amb força, ¿i aquí una infanta es lucra sense voler-ho? Sorprenent misteri, en absolut presumpte.
Un altre sí: costa creure que la Caixa, on compleix la seva jornada laboral, sigui una facultat de lletres, tot i que alguna rondi per l'entitat, sinó que més aviat evoca una caixa plena de números. I tampoc és necessari ser un geni de les matemàtiques en el cas que ens ocupa, no és gaire difícil sumar el que va arribant als comptes propis per no se sap quin art marital d'encantament. Això ho faig jo amb l'esquerra i sense despentinar-me. Sumar, dic, encara que jo més aviat em veig ficat en operacions de resta.
Notícies relacionadesTampoc hi ajuden aquests escribes que defensen tracte especial per a algú molt mediàtic, com si aquesta càrrega només comptés per a les coses dolentes i no fos patent de cors en moltes altres situacions. Cadascú ha d'assumir el seu estatus i en funció d'aquest respondre amb la dignitat per bandera. No és comparable la imputació d'un ciutadà anònim amb algú que treu profit de la seva condició, quan convé, i demana sordina si la trompeta retrona.
Que el procés segueixi el seu curs, però, passi el que passi, que alguns dels protagonistes no vulguin prendre per tonto el respectable. Segueixin negant la major i segueixin lliscant per les untuoses tortuositats dels picaplets, però no pretenguin que, a sobre, els aplaudim amb les orelles. Les tenim irritades de tot el que sentim.
