Dues mirades
Castellet
La seva sola presència fonamenta una cultura. L'alimenta, la fa pròspera, perquè inclou noves veus, i la fa sòlida, perquè recupera les veus anteriors amb un nou alè. Aquest és per a molts de nosaltres el llegat de Josep Maria Castellet. Una herència que és, sobretot, intel·lectual i moral, i que és també una guia de lectura i una norma de comportament civil. Una herència literària de primer ordre que ens ensenya a llegir, que ens explica què és exactament la literatura i quins són els seus plaers i les seves servituds. Una herència que és, per al país, un tresor que ens ha fet ser, a tots, més cultes, més sòlids. Una herència que, per als amics i coneguts, és una taula on el menjar i el beure, amb la ironia, la distància, esdevenien joia de viure i civilització. Ara, dialoguem amb Castellet, alt i britànic, calmat i august, savi, com ell ho va fer amb els seus morts, a través d'unes paraules que l'evoquen.
«Amb en Josep Maria hem pensat de venir a Girona». Era en Xavier Folch que trucava. Ens mobilitzàvem. L'excusa era un llibre, i l'objectiu, tornar-nos a veure. Recordo una tarda de primavera del 2008. Presentava el seu Dietari de 1973. Me'l mirava, el nas punxegut, la barbeta, les taques a la pell. A ell, i a en Xavier, i a en Modest Prats. Baluards d'un temps que se'ns clivella. Una festa de la intel·ligència, de l'amor per una llengua. Emotiva i lúcida, neta com aquest capvespre ataronjat de gener.
