Jugar no és, ni de bon tros, un joc

L'exercici només és vàlid si es fa de manera simultània: obrir-se al món és obrir-se al món propi. Quan vam passar de descobrir amb el Domund que existien nens i nenes negres, a qui s'havia d'ajudar perquè eren pobres, a la fase democràtica de la solidaritat amb les persones en països amb dificultats, no vam fer el salt de la diversitat en profunditat. Es va apadrinar el concepte d'igualtat entre les persones del globus sense adonar-nos, o adonant-nos-en, que la bretxa que hi havia entre homes i dones era més fonda que l'existent entre països. De fet, és la bretxa mare.

Les nenes van continuar jugant amb nines sense assumir que elles no ho eren. Un any més els Reis Mags ens donen l'oportunitat d'obrir els ulls de la infància a altres realitats, de trencar la uniformitat per conjugar la diversitat. I en aquesta diversitat, amb urgència, la representada pels nens i per les nenes, perquè la diferència sigui un factor de suma i no de resta per a la igualtat. Només des d'aquest respecte els seus ulls podran veure una societat igualitària. La infància i les seves joguines han de representar tota l'ambició que aquesta societat pugui arribar a tenir en el seu futur. Ja no resulta gens correcte que en un repàs dels catàlegs de joguines per demanar als Reis, les nenes i les activitats a les quals se les incita quedin encara constretes a l'espai privat. Que no tinguin la possibilitat de somiar de ser les heroïnes que rescatin els seus germans i amics. Que la seva incorporació als videojocs vagi acompanyada d'una hipersexualització. Tot això mentre els nens ocupen l'espai públic, amb distraccions a l'aire lliure, de competició, de cotxes, de naus espacials, de salvadors dels més febles.

Si fa unes dècades les nenes van descobrir que també podien demanar a la carta nines de cabells afro o ulls ametllats, el rellotge ja ha corregut prou per demanar-se un vestit d'índia, que no sigui el de dona de l'indi, sinó el de les plomes, i també unes quantes xapes ben brillants de xèrif. Perquè la teva joguina i la meva joguina resta possibilitats. Millor la nostra joguina, per compartir i descobrir allò que es mantenia tancat en els regals dels altres i les altres. Canviar les disfresses d'infermeres perquè avui ja pots trobar molts infermers. Teixir aquelles disfresses perquè elles i ells es trobin a gust a dins i no se sentin usurpadors. Jugar amb la il·lusió d'aspirar a més per no haver de viure mai en un món que pugui assimilar la violació múltiple d'una estudiant en un autobús de línia, com va passar fa un any a Nova Delhi.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Estar al cas perquè en els jocs no es produeixin els comportaments que més tard arriben a cristal·litzar en aquella mena d'atacs. Perquè les joguines tenen vida i els pares i les mares han de prestar-los atenció i invertir temps en la màxima ocupació dels seus fills i filles. I jugar amb ells a forjar l'avanç. Si el pare no cuina, serà complicat que el nen jugui a cuinar. Si la mare, a soles, té cura del petitó, la nena jugarà sola a nines. Es menysprea la capacitat infantil per modificar els rols. Hem de conduir les seves expectatives cap a una societat amb igualtat d'oportunitats, amb perspectiva de pluralitat, que no significa uniformitat ni conformitat.

És temps de crisi. Una oportunitat per recuperar el desig, les coses simples, essencials. Una lliçó de vida que ens donen els petits quan es distreuen entusiasmats amb diversos tàpers. Fer la carta a les Reis és important, requereix el seu temps, i és una responsabilitat. Jugar no és només un joc. Fem la llista imaginant-nos un món d'iguals.