2
Es llegeix en minuts

Ja és pura qüestió de dignitat. El Partit Popular retorna a les catacumbes del pseudofranquisme retallant de manera substancial els supòsits pels quals una dona pot avortar. Es pot entendre la dependència, encara, que els conservadors espanyols tenen de l’Església visigòtica: la que ha manat sempre, la que s’allunya també del model d’Església plural que molts de nosaltres hem defensat a Catalunya. Però, ni en aquesta conjuntura el ministre Gallardón podria dinamitar una de les les conquestes socials que les dones han aconseguit, a base de lluita, durant tants anys. Amb aquest avantprojecte de llei, el ministre ha servit als lobbis religiosos més conservadors, ha anat a fer content el votant històric de l’ultradreta religiosa que dominava durant la Transició i encara controla alguns cercles de poder de l’Espanya més carrinclona.

Parlar d’avortament no és senzill. Té connotacions personals evidents, clares i que apel·len a la més estricta intimitat. Però, cap país europeu –d’aquells que Espanya apel·la cada vegada que vol pujar al carro de la modernitat, o vol renyar la Catalunya rebel– ha emprès una reforma de la llei que regula l’avortament en el sentit que ho ha fet el govern de Madrid: limitant l’avortament a dos supòsits previs (violació denunciada o malformació del fetus) i exigint un doble informe mèdic (independent) en el segon cas. De totes maneres, el més preocupant no és això, sinó la filosofia que hi ha al darrera i que s’exemplifica amb una de les cites del ministre: “la decisió [d’avortar] deixa de dependre exclusivament de la voluntat de la mare”. Ara sí que l’hem feta bona!

Notícies relacionades

Sortosament, la sexualitat ja no és un tema tabú a la societat postmoderna. I, per tant, les conductes dels joves (i els que no ho són tant) ja no segueixen el patró encarcarat del temps que la televisió era en blanc i negre. Desgraciadament, paral·lel a la millora dels mètodes anticonceptius també s’ha incrementat el nombre conegut d’embarassos no desitjats. A l’any 2011, l’informe Infants i famílies a Barcelona relatava una tendència progressiva d’embarassos no desitjats entre els menors, tant a Barcelona com a la resta de Catalunya: el 1995 la taxa d’embaràs entre noies de 14 a 17 anys era de 3,9 per cada mil a Barcelona; l’any 2007 va arribar als 11,1 per cada mil. A Catalunya es va registrar una tendència similar, passant del 4,5 als 11,6. Això representava un augment del 250%.

Per tant, doncs, hi poden haver descuits, com ha passat tota la vida, i no es pot condemnar perpètuament els despistats. Europa no pot avançar socialment a base de retallar drets, a base de decisions reactives davant d’un problema social. Per tractar l’avortament s’ha d’evitar entrar en el camp de les “víctimes” o els culpables –com ha fet ara Gallardón–. S’ha d’avançar en polítiques preventives i de conscienciació social. Les societats més informades també són més madures. I, es clar, també necessiten menys policies dolents que es dediquin a renyar als pobres despistats.