¿Camí sense retorn?

Com és ben sabut, la integració política de Catalunya a Espanya ha passat per moments difícils en diverses ocasions. A mitjans del segle XVII, en la primera gran crisi de la Monarquia espanyola, la rebel·lió de Catalunya va conduir ni més ni menys que a la independència d'Espanya. Per un període molt breu, però a la independència. Durant els primers anys del segle XVIII, la guerra de Successió va acabar amb les institucions pròpies de govern de Catalunya. Els anys 30 i 40 del segle XIX, en el moment en què s'inicia la construcció de l'Estat constitucional a Espanya, Catalunya ocupa un lloc destacat en les guerres carlistes i durant la regència d'Espartero. Torna a ocuparlo durant el Sexenni Revolucionari, així com a començaments del segle XX, quan s'inicia un procés de crisi del sistema polític de la Restauració, que es prolongarà fins a la proclamació de la República. Sota aquesta última, el conflicte del 1934 assolirà un nivell dels que es poden qualificar de crisi d'Estat.

VULl dir, doncs, que la crisi per la qual està passant la relació de Catalunya amb Espanya en aquest començament del segle XXI no és la primera. De crisi n'hi ha hagut amb la Monarquia preconstitucional, tant dels Àustries com dels Borbons, amb la Monarquia constitucional i amb la República democràtica. Cap de les fórmules de govern que hem assajat en l'edat moderna i contemporània ha aconseguit donar una resposta estable i pacífica a la relació de Catalunya amb Espanya o d'Espanya amb Catalunya. El coneixement de la nostra història ens hauria d'haver preparat per anticipar que el que està passant ara podia passar, i per haver fet tot el possible perquè no passés. Però no ha estat així.

La singularitat del conflicte actual deriva del fet que és la primera vegada que es produeix en democràcia. En totes les ocasions anteriors, el conflicte s'ha produït entre societats no constituïdes democràticament. Fins i tot el del 1934 es pot considerar així. El d'avui és el primer conflicte que es produeix entre una Espanya i una Catalunya democràticament constituïdes i normalitzades, amb una praxi democràtica de més de 30 anys.

El repte amb el qual ens estem enfrontant és, doncs, de dimensions molt grans. És un repte amb segles d'història al darrere, que es resumeix en el següent interrogant: ¿seran capaces l'Espanya i la Catalunya democràtiques de resoldre el problema de la seva relació recíproca i la seva integració en un Estat comú o, per contra, fracassaran com ha passat en la història predemocràtica de les dues societats?

La forma en què s'està expressant el conflicte no convida a ser optimista. Hi estem instal·lats des del 2005, amb diverses fases d'intensitat en la seva forma de manifestació, i en cap moment ha estat possible entaular un diàleg que pogués conduir a un acord. No va ser possible durant el llarg procés de tramitació de la reforma de l'Estatut d'autonomia al Parlament de Catalunya i a les Corts Generals. Tampoc ho va ser durant els gairebé quatre anys en què el recurs interposat pel Partit Popular davant el Tribunal Constitucional va estar a les seves mans abans de resoldre'l. I encara menys ho ha estat després de la sentència 37/2010.

Cada vegada és més gran la distància entre el sistema polític espanyol i el subsistema polític català. Des del 1977 fins al 2010 hi ha hagut homogeneïtat entre l'expressió electoral d'Espanya i de Catalunya. No era exactament el mateix el sistema de partits de Catalunya i d'Espanya, però era reconeixible l'un en l'altre. Des del 2010 ha deixat de ser així. La presència electoral d'Espanya a Catalunya s'ha reduït de manera molt important i mostra fins i tot una tendència a la marginalitat. La velocitat de la tendència sembla anar en augment.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

No hi ha hagut diàleg entre Catalunya i Espanya des de fa gairebé deu anys, malgrat que, des del 2004 fins al 2010, els protagonistes del diàleg que hauria estat possible pertanyien als mateixos partits que havien dialogat ininterrompudament des del començament de la transició, és a dir, des d'abans de l'aprovació de la Constitució. Si el diàleg no ha estat possible quan els seus protagonistes pertanyien a partits que havien construït conjuntament la democràcia a Espanya i a Catalunya i no podien no compartir la sensació que estaven al mateix barco, ¿què no pot passar en un moment com aquest, en què els que  han d'entaular el diàleg no tenen aquesta sensació?

M'agradaria equivocar-me, però em temo que estem entrant en un camí sense retorn.