¿I si tornem a parlar de Barcelona?

Antoni Santiburcio va ser un dels diputats més actius de la primera i segona legislatures al Parlament de Catalunya. No obstant, gens comparable, en les seves paraules, al que va fer després com a regidor a Sant Andreu i Nou Barris, on la seva passió transformadora prenia cos i traspuava ànima. Queda l'antic pont dels gitanos com a pont Santiburcio gravat en la memòria col·lectiva més que qualsevol pregunta parlamentària o ponència de llei. Autors com Bruce Katz o Benjamin Barber, glocalistes, ho han teoritzat molt bé anys després. En moments en què el món occidental sembla encallat en converses un pèl pesades per resoldre la tensió entre sobirania i interdependència, a trobar l'equilibri mal resolt de governança efectiva, resulta encara més valuosa la capacitat que puguin tenir les ciutats a l'hora de trobar solucions concretes als problemes abstractes, perquè és en aquest àmbit on la innovació, la flexibilitat i el pragmatisme troben la seva raó d'existir. La ciutat, afirma Bauman, és el contenidor de tots els problemes del món. També pot ser, per tant, motor de moltes de les solucions. Diferències reals i aspiracionals de la vida concreta, en un mateix context nacional, regional i global.

Barcelona és on he nascut i he viscut, és la meva ciutat. Una gran ciutat, en aquests moments també. Tal com diria el gran Gato, un altre insigne oblidat, «encara que no bufi el vent navega sola». Però en l'últim rànquing de competitivitat de les ciutats confeccionat per The Economist, Barcelona se situava en el lloc 55, després de perdre 13 posicions. I no perquè Barcelona hagi perdut valors rellevants, que no ho ha fet, sinó perquè altres ciutats havien guanyat posicions. I és aquest deixar fer, aquest anar tirant, el que constitueix la principal crítica a l'actual mandat. No és que Barcelona no ens agradi, que sens dubte ens agrada, no és que Barcelona no rutlli, que rutlla, és que Barcelona ha deixat de ser projecte, ha deixat de ser motor, ha deixat de ser il·lusió, ha deixat de ser conflicte creatiu... amb l'agreujant que en temps de crisi no fer és desfer, com ho demostra que la desigualtat entre barris s'hagi gairebé duplicat en pocs anys. Aquest anar fent, regat amb un toc de provincialisme -la prohibició de gravar la sèrie Isabel n'és un bon exemple- i un alcalde que fa més de 12è conseller de la Generalitat que d'alcalde de Barcelona són la fórmula per anar directes cap a una decadència lenta i consentida .

Per això en aquests moments és més necessari que mai, per poder continuar construint Catalunya, tornar a parlar de Barcelona. Ampliar la conversa. Que Barcelona torni a ser projecte i no objecte. Perquè independentment d'un estat propi o d'una consulta, no és indiferent com hi arribem, què més tenim, què més construïm, què més fem per aconseguir sortir de la crisi, què més fem per enfortir-nos col·lectivament . Ho he dit en moltes ocasions i ho reitero una vegada més: més enllà dels monotemes, els monosíl·labs i els monòlegs hi ha una Catalunya que espera i que en bona part es pot construir des de Barcelona, des de la gran ciutat que sempre ha estat i és encara un interrogant renovat , una font d'energia, un focus d'inquietuds i un repte polític permanent .

Barcelona viu als barris. Somia en la ciutat sencera i exigeix al seu ajuntament. No hi haurà, doncs, projecte a Barcelona que no passi per una política de necessitats de la seva gent, una Barcelona quotidiana; per a una política integral d'ambició i projecció de cara endins i cap enfora, una Barcelona projecte, i per una nova manera de fer, d'entendre i de representar la política. Una Barcelona taller de moltes aventures davant d'una Barcelona aparador d'uns quants productes. Una Barcelona de ciutadans davant d'una Barcelona d'habitants: per viure-la, més que no pas per veure-la. Per estar-hi, més que no pas per passar-hi. Per reinventar, més que no pas per arreglar .

Les inquietuds, les idees, les necessitats les tenen els ciutadans. Però algú haurà de tenir l'audàcia, el rigor i la credibilitat de generar les condicions perquè les idees es converteixin en oportunitats i les necessitats no siguin cap impediment per a la llibertat de cadascú a l'hora de gestionar les pròpies aspiracions vitals. Els socialistes podem reivindicar l'herència rebuda, el bon estat de les finances municipals, l'equilibri urbà... l'experiència d'haver fet i el valor de mantenir el coneixement per continuar fent: serveis, planificació, gestió i cohesió. ¡Garantia de solvència, tan necessària avui en dia! Podem i hem de reivindicar el millor dels millors anys viscuts. Però per al futur també haurem de saber teixir un nou compromís col·lectiu per fer un salt endavant. I tornar a fer no significa ni actuar com sempre ni prometre el canvi total, més aparent que no pas real. Únicament si sabem sumar el que ja passa, per minimitzar les traves i engrandir les oportunitats podrem dibuixar una nova Barcelona mosaic, en la qual el dibuix té sentit en un tot. Jane Jacobs, la dona que va marcar un abans i un després en la manera d'entendre la ciutat, ho tenia clar: «Les ciutats tenen la capacitat d'oferir alguna cosa a tothom, només perquè, i només quan, estan creades per tothom».

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

La nova Barcelona que ens toca construir la pròxima dècada haurà de revaloritzar els vectors d'un món canviant: un món que, inundat per la globalitat i la crisi, vol ser més sostenible i més solidari. Però a la vegada més dinàmic i més transversal: on l'educació del meu fill depèn de l'escola, sí, però també del que menja, del capital cultural disponible tant per a ell com per a tota la seva generació, del futbol que juga a la tarda, del que passa a la plaça on juga i del temps que una mare treballadora com jo tingui per dedicar-li. El repte de la ciutat passa per gestionar aquesta transversalitat, aquesta complexitat, sabent que en un context de crisi la gestió econòmica i el combat contra la desigualtat són primordials. I que, per tant, haurem de posar l'èmfasi a generar ocupació i a redistribuir amb l'objectiu de reduir les desigualtats. Però també haurem d'innovar pel que fa a formes i a continguts: apostant perquè des de les ciutats es posin les condicions per predistribuir -en comptes de només corregir les desigualtats, originar menys- i per entendre que el canvi de valors d'un món que ja és aquí passa per saber que accedir és més important que posseir: col·laborar, compartir, connectar són els nous motors de les ciutats i haurem d'ajudar a posar-los en marxa.

S'escriuen amb C de Catalunya i són enmig de BCN.