Santayana

El 3 de febrer de 1936 Time va dedicar la seva portada a George Santayana. Molts lectors es van assabentar llavors de qui era aquell vell filòsof que el 1912 havia donat un cop de porta a la seva prestigiosa càtedra a la Universitat de Harvard per marxar a Europa i que, als seus 72 anys, publicava una novel·la titulada El último puritano, que segueix sent avui una peça narrativa singular, híbrid d'autobiografia i ficció. Santayana vivia llavors a Roma sol i solter, com sempre va estar, exercint amb distinció el seu escepticisme general i el seu catolicisme ateu, convençut que més enllà de les disquisicions humanes sobre el món, existeix una realitat radical, la naturalesa, anterior i aliena a tota teoria i teologia humanes, indiferent a la nostra ciència i les nostres filosofies.

Va morir a Roma el 1952 amb gairebé 90 anys, després de caure a les escales del Consolat d'Espanya. Hi havia anat -es veu- a renovar el seu passaport, perquè Santayana, que va escriure tota la seva obra en anglès, havia nascut a Madrid el 1863 i no va voler mai renunciar a la seva nacionalitat. El seu avi, Josep Borràs i Bofarull, era un liberal de Reus que, l'any 1823, va haver d'exiliar-se a Londres, on va néixer Josefina Borràs i Carbonell, mare del filòsof. Amb el pas del temps i no sense vicissituds novel·lesques, Josefina va criar Jorge, únic fill d'un segon matrimoni, a Boston, on el noi va arribar després de nou anys d'infància a Àvila amb el seu pare. Jorge (que potser podia ser Jordi) es va convertir en George, va fer una carrera brillantíssima de filòsof a contracorrent que el va separar del pragmatisme dels seus col·legues William James i Josiah Royce. Va ensenyar sentit comú i va prevenir contra la ceguesa respecte al passat històric, el fanatisme i les construccions de la fantasia quan aquesta no és literària, com la religió. Van aprendre amb ell poetes com T. S. Eliot i Wallace Stevens i d'ell van extreure part del seu pensament estètic. La seva empremta s'ha anat desdibuixant, segurament per la seva pròpia discreció personal. Encara avui alguns dels seus textos (per exemple la selecció Diálogos en el limbo, Tecnos) segueixen produint l'efecte que el lector se senti més intel·ligent del que és. I això és un beneït miratge.