L'últim iogurt

No és fàcil, com a l'escenari de Hamlet, aconseguir una calavera per reflexionar sobre dubtes existencials. S'han buscar altres recursos.

Enmig d'aquesta galerna --no avancem cap a la riba salvadora ni a trets-- m'ha agafat per pensar o reflexionar, fins i tot coneixent el perill d'aquesta dedicació i el mal que em puc fer a mi mateix. Que és el pitjor, el que no pots atribuir a ningú.

Pensar no és com jugar a futbol o practicar un esport; no, és moltíssim més arriscat. Sí perds al tennis, el temps et recupera; però si t'estimbes per una idea avall, fins i tot si és només una ocurrència, les conseqüències poden ser irreparables. Ja estic sentint els comentaris: "Es va matar a l'estimbar-se des d'un pensament arriscat. Una mort estúpida, ¿qui li va manar pensar?"

Per això, per evitar mals majors, maquino sobre coses senzilles. A mi, el pensament induït m'ha vingut, en aquesta ocasió, del fet de trobar-me la nevera com l'Estat del benestar: buit, només amb la carcassa del lèxic i sense contingut. Doncs això, a penes hi malvivia un iogurt de fruites del bosc; per descomptat, caducat.

Bé, aquest lacti bacterià em va portar a la reflexió. Jo vinc d'una època en què els iogurts mai caducaven, i la gent es moria igual que avui. Aquest mateix iogurt l'hagués ingerit sense problemes en aquell temps ja viscut, però avui no ho hauria de fer: seria com posar en escac jo sol al Ministeri de Sanitat. I ja en te prou amb els seus problemes.

Observant el iogurt, com un filòsof de mercat setmanal, em vaig replantejar el dubte metafísicogastronòmic, i el meu cos es va dividir com una ameba en plena fusió binària. D'un costat, l'estómac reclamava la seva part en la disputa i, d'un altre, el cervell advertia del perill que poden representar els conservants i colorants ficat's en bronques perquè se'ls ha passat l'arròs. ¿Vencerien les vísceres de la ment o s'imposaria la raó tossuda de la gana? Ho veurem després de la publicitat.

La boja de la casa

Per continuar d'alguna manera, diguem que la boja de la casa no s'atura davant un simple debat iogurter. Una vegada la poses en marxa, no hi ha manera de parar-la. I entrant en matèria més profunda, del passatge del iogurt, present i real, me'n vaig anar enrere, a pensar en com hem arribat fins aquí, fins a enfonsar-nos en aquest fang que ens atrapa, i vaig veure que no només no en tenia ni idea, sinó que tampoc em sentia culpable del desastre. Vaja, que jo no conduïa quan ens ens vam estavellar,  ¿però amb això n'hi havia prou per quedar lliure de culpa? I, el pitjor, ser o no ser podia ser rellevat pel dubte de ser tonto o ser idiota, que pot tenir els seus defensors, perquè menys és ser res, però que parla molt clarament del paper que ens toca en aquest repartiment de greuges i retallades.

I posats a fer, vaig recordar com en aquells anys superats fèiem servir l'aixeta de la queixa contra el règim establert, i ho fèiem per totes les coses dolentes que ens passaven. Tant era que punxessis una roda o que pugés el preu del sucre: la culpa era del govern, d'uns tipus a qui ningú havia elegit, sinó que estaven aposentats per la força, la seva, en les seves poltrones. No teníem res a veure amb ells, ens els havien imposat, i això ens donava tot el dret del món a deixar-los com un drap brut. Aquesta aixeta està tancada, ja no és possible, avui critiques i ho pots fer amb altaveu, sense por, però protestes contra una cosa que entre tots hem col·locat al lloc més alt.

Dictadura caciquil

Estem lligats de peus i mans perquè ens hem dotat del millor sistema polític possible, encara que alguns diguin que el tenim capat. Pot ser, però el verdader problema el constitueixen els que no hi creuen i l'utilitzen per al seus escàndols financers, robatoris a mansalva, fuga de capitals, prevaricacions, suborns..., activitats delictives, al capdavall, que encaixarien millor sota el despotisme d'una dictadura caciquil i corrupta.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Mentre feia la digestió, vaig concloure: si en aquest país no es robés, estaria de més parlar de crisi. És clar que això és una utopia només sostenible quan estàs sota els efectes d'haver-te menjat l'últim iogurt de la nevera. Caducat, evidentment.

Ah, i no intentin fer la prova a casa, resulta perillós, això és un treball d'especialistes; creguin-me, costa molt recuperar-se després d'haver vist la llum, de comprendre que sense lladres aquest país seria una cosa gran. Maleït iogurt.