Ningú és culpable

Ja ningú és responsable de res, o com s'acostuma a dir en les llengües hispanes, ningú té la culpa de res. (Vostès es deuen haver adonat que solem dir que la culpa la té la sequera per queixar-nos d'una mala collita, com si les causes de la pluja estiguessin en mans d'un déu pervers i venjatiu capaç de culpabilitat. Aquesta mentalitat està només a un pas de la dels antics hebreus, que sostenien que Jahvè enviava plagues als homes per no obeir-lo i adorar-lo, o per pecar).

Un tribunal acaba de decidir -amb l'acostumada celeritat de la justícia en aquest país- que la catàstrofe del vaixell cisterna Prestige a les costes gallegues, fa ni més ni menys 11 anys, no va ser culpa de ningú. Han decidit que allò va ser el que els magistrats dels països anglosaxons i fins i tot el Tribunal de l'Haia anomenen un act of God i no un resultat de la irresponsabilitat d'un capità insensat. Celebrem que els nostres jutges s'hagin unit a una visió panteista del món i atribueixin a un Deus sive natura les causes malignes del que passa. Vaja, que podria ser cert allò que el que ens passa és que no sabem el que ens passa.

Per aquest camí, aviat (¿d'aquí un lustre?) es decidirà que el recent accident de tren a Santiago va ser un acte de la divina providència. Camí que podria conduir a declarar que el terrorisme és fruit de l'opressió contra una minoria i que per tant és justificable moralment i en el fons no és tan dolent. Mai ho és, per més que la raó sociològica ens faci entendre algunes, no totes, de les seves causes. Com diuen els francesos, tout comprendre est tout pardoner; o nosaltres: no hi ha mal que per bé no vingui. Fal·làcia tremenda.

El seu aspecte més cruel sorgeix quan els responsables atribueixen la seva conducta perjudicial a la presumpta obediència deguda als seus superiors («només compleixo ordres», addueix el sicari transformat en buròcrata), però també apareix en la vida corrent: n'hi ha que compleixen sense piular el que saben que fa mal. No només el probe funcionari executa, sense molestar-se a informar els seus superiors, tasques que sap que a vegades tenen con­seqüències nocives per a gent que podrien estalviar-se les atencions innecessàries de l'Administració, sinó que són molts més els que opten per la via còmoda del fatalisme. A veure si resultarà que una decisió errònia d'un Govern és també un act of God, és a dir, de compliment obligat.

Ja va arribant l'hora que la filosofia moral contemporània s'enfronti amb aquest neofatalisme propi de la civilització occidental que en tot vol veure causes naturals explicables. Va ser en la nostra cultura on l'assassí va començar a ser tractat com un psicòpata, com un malalt, i no com un assassí, que és el que normalment és. Hem acabat tractant les calamitats com a actes de Déu, és a dir, hem tornat a les cavernes de l'ètica tribal i primitiva.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Molts pensaran que l'hecatombe actual de les Filipines, de les nostres estimades illes Filipines, l'ha provocat un tifó i només un tifó. Únicament algun observador -i, com qui diu, de passada- ha al·ludit al que està passant amb la mudança climàtica del món. ¿També és anònima? ¿No tenen els governs una responsabilitat per no posar-se mai d'acord en les seves patètiques reunions internacionals dedicades a parlar i no fer res? ¿I no la tenim vostè i jo, els habitants de països opulents -no, no oblido la crisi, dic opulents, encara que vostè no arribi a final de mes-, al destruir la naturalesa com ho fem? ¿Vostès creuen que el femer que és ara el Mediterrani és un acte de Déu? ¿No hi tindran alguna responsabilitat els creuers que aboquen escombraries per la borda però també els alegres creueristes que no exigeixen unes normes mínimes de protecció al mar del qual gaudeixen durant la seva despreocupada singladura? ¿És que els valents militants de Greenpeace són només uns bojos idealistes i no éssers responsables, admirables i completament racionals?

El fet que sigui molt difícil traçar la responsabilitat entre els destructors de l'ambient natural i les catàstrofes ahir de Doñana i d'Haití (¿o ja se n'han oblidat?), avui de les Filipines i demà de qualsevol lloc d'Europa no justifica que no n'hi hagi, i encara menys que no intentem assenyalar culpables i prendre les mesures dràstiques de protecció ambiental que siguin necessàries. De catàstrofes naturals n'hi haurà. Ningú ho nega. Però també hi ha les que ho semblen i són, en realitat, fruit de l'estupidesa (per no dir la maldat) dels humans. No s'entén per què, en aquest món que es considera a si mateix avançat i lligat al progrés moral, hem decidit fer-nos místics i atribuir a la divina o natural voluntat la culpa dels danys. Això sí, d'aquesta manera ens traiem la culpa -és a dir, la responsabilitat- de sobre. Catedràtic de Sociologia.