Catalunya sarda: el futur

L'aspiració de tot català és anar algun dia a l'Alguer. Conscients de les nostres fronteres, dividits en cinc territoris administratius -Catalunya, València, la Catalunya del Nord, la Franja de Ponent i l'Alguer- tots tenim cert neguit que potser hi ha hagut un fracàs històric mitjançant el qual no hem aconseguit mai tenir un estat propi. Una llei sociològica diu que totes les nacions aspiren a tenir-ne, d'Estat. És també el nostre cas. I el de molts altres pobles i comunitats ètniques o cultutrals. No totes ho han aconseguit.

En el meu cas, un xic tardanament, he visitat l'enclavament dels catalans al nord-oest de Sardenya, l'Alguer. En ple segle XXI, és ufanament catalana. Fou poblada per catalans tardanament, el 1353, com a fruit de la victòria naval catalana contra l'enemic permanent, Gènova. La lluita per dominar la Mediterrània occidental, i també per fer-ho amb el comerç amb l'Orient, entre Barcelona i Gènova, trobava així una fi o treva, que hauria de ser coronada per la consolidació de l'imperi mediterrani de la Corona d'Aragó amb Sicília, Nàpols, i altres dominis. Tot hauria d'acabar molt més tard, quan l'Imperi otomà, indeturable, s'estengué per tota la Mediterrània i arrossegà tothom -tret dels venecians- a la catàstrofe econòmica. Ni tan sols la batalla de Lepant va aconseguir tornar a la situació d'anterior prosperitat per als catalans. Era l'hora de Castella i Portugal, oberts al front atlàntic europeu.

Resten castells i palaus amb les quatre barres, com el de Nàpols, com a testimonis muts del que fou aquell domini marítim català. I un testimoni viu, i pròsper, l'Alguer. La petita ciutat catalana ha romàs fidel a la seva llengua i a la nostra mentalitat feinera, contenta de dir-se Barceloneta amb l'afecte dels seus fills. Per als que voldrien aturar els corrents potents de la història, pensar en l'Alguer era sentir ja l'angúnia d'una futura nostàlgia, ja que la potència cultural i educativa de l'Estat italià -tan poc comprensiu, per òbvies raons- amb la rica varietat ètnica d'Itàlia, una de les més grans d'Europa i les tendències de la modernitat soscavarien la catalanitat algueresa. Doncs bé, afortunadament això no és exactament així.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Les forces de la modernitat són sovint ambivalents. En efecte, l'Alguer era fa uns decennis un lloc llunyà, on rarament els catalans hi anaven, i quan ho feien eren visites aïllades. (Per exemple, fa molts anys tingué lloc un congrés de metges i biòlegs de llengua catalana a l'Alguer). Aquests lligams eren aïllats i no canviaven gairebé res, tret de la seva càrrega simbòlica potent. (Pel seu costat, els governs espanyols mai es preocuparien d'aquest hispànic racó del món). Aquestes mateixes forces, avui, permeten relacions inesperadament estables. A l'Alguer precisament hi ha un aeroport important que comunica els sards amb Roma, però també, diàriament, amb Girona i Barcelona. Cada dia salpa un gran vaixell des d'una banda o altra, ple de catalans dels dos costats. Alguns universitaris, potser no prou, estudien a Catalunya. (Els programes Erasmus faciliten que ningú no hagi de fer tota la carrera en una sola Universitat europea). Les televisions, la premsa, i el desig de conèixer terres pròpies que són llunyanes no solament mouen la gent d'una banda, sinó de totes dues. Algunes institucions culturals catalanes tenen també representació a l'Alguer. La nostra acadèmia, l'Institut d'Estudis Catalans, hi obrirà aviat una seu, com les que té a Perpinyà, a València i a les Illes.

Finalment, hi ha el prestigi de Barcelona. Tots el catalans tenen sentiments complexos pel que fa al cap i casal. S'entén. La possibilitat d'identificar-se amb una urbs, llengua, civilització i potència industrial, i comercial, com la que representa Barcelona és quelcom essencial per a tots els catalans, siguin d'allà on siguin, i encara que rondinin per una imaginària prepotència de la nostra gran ciutat cosmopolita. ¿On seríem si no la tinguéssim? No solament la força del catalanisme, i la del sobiranisme, quedarien colpits de mort o reduïts al folklore si la ciutat de Barcelona no hi fos. I és per això que els algueresos diuen Barceloneta a la seva ciutat. I també quan ens diuen, amb absoluta seriositat, que l'alguerès el parlem ben bé 11 milions d'europeus. En efecte, amic lector, tu i jo parlem alguerès. Per molts anys sia.