La pressió dels “vells establishments”, en paraules d’Oriol Junqueras, es materialitza en la tercera via de Duran i en els termes “diàleg” i “moderació” utilitzats per diversos mitjans de comunicació. Tot i que el president Mas ja ha contestat que el procés sobiranista no és “cap extremisme”, si no que simplement es pretén “poder votar”, és necessari, a parer meu, donar forma i concretar el significat de la transició nacional. El referèndum és només el punt de sortida d’un camí cap a un nou estadi polític que encara ha de definir-se.
Fins ara ha estat relativament fàcil aconseguir un ampli suport al dret a decidir entre els partits catalans. ¿Qui pot estar-hi en contra? És un principi polític basat en la democràcia --ni un eufemisme ni una xorrada--, que pot ser una evolució del dret a l’autodeterminació --reservat a les colònies--, i un aprofundiment de la capacitat de la sobirania popular per definir les fronteres dels estats.
L'acord al voltant del dret de Catalunya a exercir aquest dret és majoritari al Parlament. El següent pas, doncs, és obvi: definir què volem decidir. El partit que va guanyar les eleccions, CiU, porta “Estat propi” al programa electoral. El segon partit, “estat independent”. Les successives manifestacions de la societat civil fan evident la pregunta esperada per la població: manifestació per “un nou Estat d’Europa” el 2012, i la “Via Catalana per la Independència” el 2013. Més clar l’aigua.
La política s’embolica
Panorama actual. Opció d’ERC: pregunta clara, resposta binària. Per la CUP: independència política i sense fer referència a la UE. ICV-EUiA: trencament de “l’estatus quo”. PSC: Estat federal. Programa electoral de CiU: Estat propi. Segons Duran: tercera via. La pregunta ha de ser acordada entre aquests actors, cinc partits, sis propostes. Les negociacions seran dures però els partits catalans haurien de ser capaços de no donar la raó a Aznar, “abans es trencarà Catalunya que Espanya”, i ser fidels a les seves promeses. Això inclou el PSC, de lluna de mel amb el PSOE després de la conferència política, i UDC, que no es presentarà a les eleccions fent campanya per la tercera via.
Ortega i la CUP
Notícies relacionadesDesprés de la crida de Mas als consellers a no especular sobre la pregunta i dedicar-se a comentar la gestió dels seus departaments, la vicepresidenta Joana Ortega, va fer cas omís del president i va situar la consulta més enllà de l’octubre del 2014. “Qüestions logístiques”. La dada no és irrellevant, tenint en compte que el referèndum escocès és al setembre i el Consell Assessor per la Transició Nacional va avisar que l’augurada victòria del no podia condicionar el procés català. ERC ja ha alertat, i amb raó, que les qüestions tècniques s’han d’adaptar a l’acord polític.
Si Ortega va obviar l’advertència de Mas, la CUP tampoc va acceptar “l’ara no toca” de la federació. L’esquerra independentista, gens acostumada a les ambigüitats de la política catalana, va presentar en seu parlamentària una moció que instava la comissió pel dret a decidir, a aprovar una pregunta “inequívoca” que inclogués la “independència política” en el seu articulat. Només ERC hi va donar suport. Jugada a CDC, per la dreta i per l’esquerra. La nova política, la dels llenguatges clars, ha de superar el discurs del “sí però no” tradicional. Els de la pressa han de tenir en compte que la paciència serà or en aquest procés, que serà difícil i llarg; però els partits que piloten la nau de la transició nacional han de fer els passos necessaris perquè la societat civil, mobilitzada, confiï en la seva determinació per complir amb el mandat electoral del 25N. Enterreu “la Puta i la Ramoneta”, de veritat, tots.
