Un futur per a la cooperació

Si vostè és dels que pensa que els cooperants viatgem molt, que s'hauria de controlar com gastem els diners, que "primer els d'aquí' i la resta de grans èxits del casset de tertulians per a tot, li recomano que passi al següent article. Aquest no li agradarà.

Bé, potser el reconforti saber que ERC segurament no farà cas de totes les nostres queixes, incloent-hi les de la gent que dins del partit es creu la necessitat que Catalunya contribueixi d'acord a les seves possibilitats i de manera constant a construir la pau, els drets humans i alguna cosa semblant a un desenvolupament just i equitatiu per a tothom. Sàpiga que el 2014 amb prou feines es pagaran els últims compromisos que va subscriure el tripartit en forma de programa plurianuals i es mantindrà una Agència Catalana de Cooperació catatònica, pràcticament embalsamada a aquestes altures.

El moment històric mereix tots els sacrificis i la cooperació és una víctima assumible més, vist el que s'ha vist. El que importa és convèncer Londres, Berlín, París i Washington que mereixem una oportunitat com a Estat i com a proveïdors comercials. I en aquest càlcul, La Paz, Maputo o San Salvador no compten gaire.

Seria d'agrair, no obstant, algun gest, perquè qui corre el risc de quedar-se fora de joc, a la llarga, són ells. Algun dia s'acabarà aquesta crisi i s'haurà de recompondre tot el que s'ha trencat pel camí. En algun moment s'haurà de tornar a assumir les responsabilitats com a Estat, independent o no, amb la comunitat internacional. Li asseguro que la societat civil ho haurà seguit fent, amb diners o sense diners, com deia el gran Vicente Fernández, i no pel gust de passejar-se, sinó per una cosa tan difícilment explicable com l'ètica, la solidaritat i la certesa que els problemes fonamentals d'aquest món ens afecten a tots, es manifestin on es manifestin.

Quan arribi aquest moment, probablement no quedaran estructures, ni privades ni públiques, si seguim per aquest camí. El pitjor de tot és que no quedarà ni una mica de confiança en bona part del sistema de partits pel que fa a la política d'acció exterior, sobretot en els que semblen tenir més números per governar. La rutilant generació de Chicago Boys de CiU ja ens ha demostrat com vol estar en aquest món i què 'retorns' persegueix, fins i tot es troba a faltar els seus grans.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En les comunitats rurals en què es vol instal·lar un servei públic, sovint és molt difícil fer entendre a la gent que aquest s'ha de pagar sempre, s'utilitzi o no. Que no s'hi val deixar d'abonar els rebuts quan per qualsevol raó, normalment laboral, s'abandona el domicili durant alguns mesos. "¿I si jo no estic allà, per què he de pagar l'aigua?", és la frase més repetida. Salvant les distàncies, i perquè acabem d'entendre la qüestió, amb la cooperació internacional passa igual: no podem pretendre absentar-nos com a país i deixar de contribuir amb la comunitat que forma el món en el seu conjunt. De manera modestíssima, és dels pocs sistemes de redistribució internacional de riquesa que existeixen, una aproximació llunyana i imperfecta a la fiscalitat que potser hauríem de tenir per a resoldre els problemes que a la societat civil ens resulten tan evidents.

ERC té encara el benefici del dubte. Encara que sigui per coherència amb el seu credo internacionalista, que molts volem pensar que té, ha d'exigir gestos econòmics i sobretot polítics al govern i a CiU. Això no va de "¿què hi ha de la meva part?", sinó de "¿com ho fem?": hi ha marge per treballar i trobar un futur per a la cooperació internacional, la que ha de fer el país seriós que pretenem ser.