Demanar perdó

¿Tant costa demanar perdó? ¿Tant? Hauríem de demanar perdó sempre i a tothora. Perdó per les mancances, per la mala fe o pel despropòsit inconscient. Perdó per no atendre el reclam de la justícia, els deures estrictes de l'ètica. Perdó sense descans. I no, resulta que no. El cardenal Martínez Sistach ja n'està tip. «Si sempre hem de demanar perdó», ha dit, «no acabaríem mai». ¿I què? Doncs no acabem mai, o potser que comencem d'una vegada. És cert que la Tarraconense, almenys això sí, ha dit alguna cosa, una cosa vagament cristiana, a diferència de la Conferència Episcopal Espanyola, que no ha dit res, que encara viu en un temps d'imperi i de supèrbia, allunyada de la humilitat i, doncs, de la contricció.

Però els bisbes catalans, una altra vegada, han optat més per la vaguetat que no pas pel cristianisme. ¿Què és això dels «errors comesos en un passat més o menys llunyà»? ¿Més o menys? ¿Parlem de la Inquisició, potser? ¿I aquesta «culpa genèrica que ho inclou tot»? Això és essencialment contrari a la doctrina catòlica. Les culpes són concretes, definides. ¿I ara resulta que el mur que impedeix demanar perdó per la convivència i la connivència amb el feixisme és que no hi ha estudis objectius sobre el franquisme? Eminència, el que dieu és un insult a la intel·ligència. I no ho podem permetre. Sense diplomàcia, sense jocs de paraules, des de la fe compartida, no us imploro sinó que us exigeixo que demaneu perdó.