Senyors ministres, amb perdó

Una exministra imputada, uns ministres equivocant-se…, en fi, més del mateix cada setmana. I de tots els colors.

Ignoro què se sent a l'arribar a ser ministre, però, tenint en compte el comportament mostrat per alguns, m'imagino que s'entra en una dimensió insòlita amb tendència acusada a perdre el nord. O la brúixola sencera. Fa la impressió que se'ls col·loca davant dels ulls un núvol de supèrbia i ja no veuen res més que la seva infal·libilitat inqüestionable, com si estiguessin tocats per un esperit sant especialment dissenyat per als titulars de les diferents carteres. Només d'atendre l'embull de les seves facúndies desmesurades, s'entén la metamorfosi de Kafka, la d'una papallona i la d'un país descregut.

A mi m'agradaria ser ministre per una hora, només per estar 60 minuts sense pronunciar cap barbaritat ni rectificar-me, i batre un rècord per a la història d'aquest col·lectiu elitista. Així, contribuiria a recompondre un càrrec digital que se'ns en va de les mans i del cap. Encara que potser en el pecat s'emporti la penitència i, jurat el càrrec, resulti inevitable transformar-se en un prepotent/imprudent i adquirir la ciència infusa pel sol fet de formar part del Consell que despatxa els divendres.

Una bona prova de foc per a un ministre és, sens dubte, una etapa de crisi. Cap se salva de les seves conseqüències, i es fa obligat gestionar amb menys recursos. Però aquesta mateixa crisi demostra també el costat fosc de l'ambició de ser ministre. Ambició legítima, és clar. No obstant, ¿qui voldria ser ministre d'Economia o Ocupació, per exemple, amb un creixement insuficient i la llista de l'atur disparada? Encara més, ¿qui s'arriscaria a ocupar el càrrec sense tenir solucions per a cap dels dos problemes? Lògicament, ningú que fos honrat amb ell mateix i conscient de la seva incapacitat. No obstant, potser falten repartidors de pizzes, però sobren candidats a ministres. Per tant, alguna cosa no encaixa.

Necessitem ministres que parlin poc i facin molt, que expliquin i aclareixin les seves accions, però sense caure en la incontinència verbal i encara menys en la xuleria macarra. Per a xulos, ja hi som nosaltres, el poble, que us paga el gran sou. Vosaltres, a les vostres coses, a guanyar-vos aquests diners que surten de l'ànima perquè de la butxaca ja és gairebé impossible. I aquestes idees peregrines amb què ens atabaleu cada poc temps, nascudes a la cambra de bany --se suposa, per la textura--, poseu-les en una motxilla i envieu-les de pelegrinatge als llimbs de les ocurrències estúpides, que és el que toca, ser idees peregrines, sortides de to i fins i tot provocacions. Compteu fins a 10 abans de deixar anar xerrameca buida o feridora; i, en tot cas, nècia, ja que, encara que ens toqui pagar, no som tots beneits. No del tot.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Oblideu-vos que rectificar és de savis --apotegma enginyat per algun ministre, segur--, perquè, si així fos, vosaltres superaríeu els Set de Grècia. I arregleu alguna cosa, hi ha terreny on clavar el pic i la pala, eines nobles, tant o més que les vostres estisores. I si no en sou capaços, ho deixeu i us poseu a fer qualsevol altra tasca d'aquestes que exigeixen no fer res; aquestes no-dedicacions que sempre, tard o d'hora, us busquen els mecenes quan us envien el motorista amb la destitució firmada. Però, almenys, no fastiguegeu les esperances ni les poques il·lusions que queden per consumir.

En resum: més treballar i menys soroll, figures.