Gestos, paraules i fets

Aquest cap de setmana s'han complert set mesos de l'elecció de Jorge Mario Bergoglio, argentí i jesuïta, com a Papa de l'Església catòlica. El papa Francesc fa el número 268 dels pontífexs successors de sant Pere. Des de la seva elecció, el nou líder espiritual del catolicisme ha anat desgranant missatges i gestos -ja veurem en què queden- dirigits clarament a remoure l'Església catòlica. Un moviment similar a aquell que es va produir a principis dels anys 60 del segle XX amb el concili Vaticà II, convocat per Joan XXIII en la recerca de l'«aggiornamento» o posada al dia del catolicisme en el món actual, en el reconeixement humil i sincer dels errors i, per descomptat, en la necessitat de corregir-los.

Vivim en una societat que ha passat de la gairebé opulència a la retallada de salaris i de prestacions, la falta de feina, el desconcert i sobretot la desesperança. La debacle econòmica ha arrossegat el benestar, l'ocupació i les dotacions socials, i ha arrasat el crèdit de bona part de la classe política, és a dir, dels administradors públics. I aquí hi ha els indignats, els aturats, els desnonats i, sobretot, els descreguts, a qui ja no es fa passar amb xerrameca buida.

El desastre de l'economia s'ha vist amplificat per l'absència d'exemplaritat ètica i per la vilesa i humiliació de no oferir als ciutadans ni explicacions ni solucions justes i convincents davant el que està passant. El ciutadà segueix assistint estupefacte a aquest circ i únicament li arriben els avisos irremeiables de nous sacrificis i amargues i brutals andanades de les quals ni és, ni pot ni s'ha de sentir responsable.

I enmig d'aquest marasme, algú, de sobte, llança un discurs insòlit, perquè és inusual, i causa sorpresa entre tanta mediocritat i caos. Crida l'atenció que fa tot just unes setmanes algunes notícies molt dispars relacionades amb l'Església catòlica apareguessin els mateixos dies i acaparessin espais en tots els mitjans del món. D'un costat, per exemple, s'informava que els guanys que havia obtingut el Banc Vaticà, amb una sinistra història financera al darrere, l'any 2012, en ple terror de la crisi, eren de 86,6 milions d'euros, quatre vegades més que en l'exercici anterior. I al mateix temps, el papa Francesc declarava a un periodista italià de La Repubblica que la cúria vaticana, controladora en part d'aquelles finances, era «la lepra del papat». I gairebé simultàniament també, en una altra entrevista de 29 pàgines en una revista, el Pontífex demanava menys obsessió abocada des dels púlpits i els confessionaris sobre assumptes tan espinosos per a l'Església com ara l'avortament, els homosexuals o els anticonceptius, i més atenció a altres circumstàncies socials i essencials dels ciutadans.

Aquest Papa ha donat mostres de ser molt diferent dels seus antecessors en la forma d'actuar i d'expressar-se. No dubta a desplaçar-se quan pot en un quatre llaunes, a reunir-se en qualsevol local amb gent corrent per conversar sobre les seves inquietuds i a viure fora de les luxoses habitacions del palau apostòlic per anar-se'n a l'habitació 201 d'una residència gairebé escolar. Ara li correspon sustentar les seves paraules amb els fets.

A la Conferència Episcopal Espanyola es guarda un tremolós silenci sobre la nova forma de procedir del cap de l'Estat vaticà. Solament quan se li demana opinió sobre aquests nous aires doctrinals es destaca l'obediència deguda al Papa, «sigui aquest qui sigui», una afirmació que és una resposta ambigua i calculada que es presta a moltes interpretacions. En tot cas, és evident que la trajectòria i el pensament del seu president, el cardenal Rouco Varela, estan molt allunyats de les intencions expressades pel nou Papa. En concret, les obsessions de la Conferència Episcopal contra l'avortament, els anticonceptius i els homosexuals i fins i tot contra el malvat Estat laic espanyol han ocupat un lloc preeminent, gairebé com una croada, en les seves cartes pastorals.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Quan es compleix el setè mes a la cadira de sant Pere, és molt probable que molts cardenals que van contribuir amb el seu vot a l'elecció del papa Francesc estiguin sorpresos per aquesta implicació directa i ràpida en qüestions tan intocables i seculars com qüestionables i controvertides de l'Església catòlica. Però ningú es pot veure abocat a engany. El jesuïta argentí ja havia advertit amb anterioritat de la necessitat de donar una nova orientació a un estancament tradicional del catolicisme que xoca en molts aspectes amb l'evolució del món contemporani.

L'innegable pes i la influència de l'Església catòlica en la societat -hi ha uns 1.200 milions de catòlics al món- obliga a seguir de prop l'evolució d'un papat que pot aportar a la institució bimil·lenària el canvi i el reciclatge necessaris. També és cert que aquesta voluntat podria quedar en no-res si les forces immobilistes i centrífugues del Vaticà aconsegueixen aturar la missió empresa.Director editorial del Grup Zeta.