La migdiada

Es podrien dir moltes coses d'Alice Munro, però el més assenyat és tornar-la a llegir o començar a llegir-la. Nit, per exemple, una de les peces de l'última part d'Estimada vida, un exemple commovedor d'allò que escriu Maria Bohigas, la seva editora en llengua catalana, per definir l'univers de l'autora canadenca: «Històries que avancen de dret cap al misteri contingut en el més petit fragment de qualsevol vida». Ha estat comparada amb Txékhov, que és el tòpic a què recorrem quan volem parlar de tot allò que amaga el que de debò ens importa. I amb una contradicció productiva: no sabem  si el que era important eren els detalls o la lliçó que n'extrèiem, tot marginant-los.

De Munro, avui, em quedo amb la seva pròpia definició de poètica, continguda en una llarga entrevista de fa anys al The Paris Rewiew. Hi explica el començament de la seva activitat literària, atrafegada per la vida domèstica i la cura de les filles. Escrivia quan podia, quan eren a l'escola o quan dormien la migdiada. Temps curts viscuts amb deliri creatiu que provocaven curtes històries: «I després d'aprendre a escriure d'aquesta manera, ja no vaig saber fer-ho de cap altra manera». Mirava els prestatges de la seva llibreria i veia els grans autors i pensava que no podria estar mai al seu nivell. Però ella va continuar. Amb la disciplina estètica marcada per una migdiada dels altres. I amb la fe i l'entusiasme sense els quals, diu Munro, «no sabria com posar-m'hi».