Femen i el que és sagrat

Els mateixos que considerarien sagrada la propietat privada, la unitat d'Espanya, veure el futbol amb els amics o fins i tot la migdiada després d'un bon dinar el cap de setmana es van estranyar  dimecres davant del lema que tres dones joves, despullades de cintura cap amunt, van escriure sobre la seva pell: L'avortament és sagrat.

Quan Ruiz-Gallardón va ser interromput des de la tribuna de convidats per les tres activistes de Femen, superada la seva perplexitat inicial per la consigna que cridaven les noies, només va ser capaç d'escandalitzar-se que l'adjectiu sagrat pogués aplicar-se a la interrupció voluntària de l'embaràs. Tan sacríleg li va semblar, que va censurar l'aplaudiment que Esquerra Plural va dedicar a les tres feministes després que el cos d'uixers aconseguís reduir-les. Sàpiguen el ministre i els que es van inquietar sentint el lema de Femen que la Real Academia Española no està de la seva part. El que és sagrat competeix els déus i la divinitat, però en el món civil també té accepció: allò que designa el que és innegociable, el que és irrenunciable. Per exemple, el dret de les dones a escollir la maternitat. I sí, aquest dret hauria de ser sagrat.

Sobirania popular

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Va dir el senyor Ruiz («no tinc la culpa que es digui Ruiz», que diria Villalobos) que al Congrés resideix la sobirania popular, i té raó. Però permeti'ns que molts ens sentíssim dimecres més ben representats per una francesa, una ucraïnesa i una asturiana en topless del que vostè mai podrà representar-nos. El ministre no està sol, no obstant. Beatriz Escudero, l'encarregada de defensar la contrareforma de la llei de l'avortament, diputada del PP per Segòvia, va considerar un «acte de fanatisme» la reivindicació de Femen. «Dones despullades cridant 'avortament sagrat'», va dir amb menyspreu. Va faltar només que se senyés al recordar-ho i demanés la urgent intervenció d'un exorcista per arrencar de la Cambra el dimoni que sens dubte aquelles noies havien passejat per la tribuna. «Patètica i repugnant imatge al Congrés», va sentenciar una altra companya de partit, Ana Vázquez, mentre el cap de grup, Alfonso Alonso, recordava que «el Parlament és un lloc per a debats seriosos».

La mala sort va voler, no obstant, que la primera acció repugnant d'aquest grup que no fa sinó créixer per tot el món tingués lloc poc abans que el ministre Montoro afirmés sense baixar del to baríton que els sous no estan baixant a Espanya sinó que s'estan moderant les pujades salarials. Tots els indicadors el desmenteixen, però el senyor Cristóbal, disposat a superar els seus millors caricaturistes, ens va amenaçar fins i tot d'explicar-nos-ho en una pissarra digital. La xuleria demana a crits un topless i pintar-se al pit No som idiotes. ¿O sí?