Francesc, avui és la teva onomàstica

Un dubte m'assalta. ¿Estic legitimat per parlar d'ell, de la Cúria, del Vaticà? Vegem-ho. No professo cap religió i el meu agnosticisme, humil i modest, accepto que és poc elaborat. Malgrat això, ho confesso, tinc alguna secreta inquietud que em porta al món espiritual que toca de peus a terra. La figura del papa Francesc em fa venir ganes d'escriptura, d'opinar i parlar-ne amb la gent. Aquest pontífex que trenca motllos em crida l'atenció. ¡Alerta roja! Diu que no és de dretes, parla de tot, estima el futbol i no pretén fer proselitisme ni imposar veritats revelades... Vist això, ¡què caram!, he decidit escriure quatre ratlles respecte al Summe Pontífex. Rouco Varela, per exemple, tampoc és un professional de la política, que diguem, i no renuncia a parlar, comentar i influir sobre el que considera que convé, o no, als espanyolets del carrer. És més, i per rematar, tampoc combrego amb els nacionalismes --un altre tipus de religió, segons el doctor Carlton J. H. Hayes, de la Universitat de Columbia-- i escric sense problemes sobre les contingències d'un hipotètic viatge a Ítaca. M'hi llanço, doncs. Els catòlics practicants sabran perdonar-me.

He de confessar-los, però, que des de la meva època d'estudiant m'he sentit atret per la dimensió, diguem-ne filosoficoterrenal, de cert cristianisme. Qüestions teològiques a banda, sempre m'ha interessat conèixer això que Jacques Maritain va treballar i s'ha anomenat humanisme cristià. També vaig posar la mirada en els postulats d'Emmanuel Mounier i els seus col·legues de la revista 'Esprit'. Però el primer premi al meu afany de saber i entendre se l'emporta, sense cap mena de dubte, l'anarcocristianisme i la manera d'entendre la vida basant-se en principis ètics que preconitza, per exemple, l'obra de Lev Tolstoi, o tot el que gira al voltant de la teologia de l'alliberament. M'atrau, com deia abans, aquest cristianisme terrenal, socialitzant i proper als més febles pel que té d'humà, de social. Però tornem a Francesc, perquè crec que ell va una mica d'això.

El Papa ha concedit una entrevista al diari italià ‘La Reppublica’ de la mà d'un gran periodista, Eugenio Scalfari, i hi desgrana una porció del seu pensament. No s'acovardeix gens a l'hora d'apostar per una transformació en profunditat del Vaticà. Tampoc a afirmar que ‘la cort és la lepra del papat’ i que convé acabar amb el ‘vaticanocentrisme’. I és que Francesc ha ficat els nassos en les finances de la Santa Seu i ha dit que l'aroma que desprèn no li agrada, i ha actuat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La regeneració en el si de l'Església sembla que ha començat. El Papa és vist i observat amb admiració i esperança per multitud de catòlics, i no catòlics, ansiosos de canvis en les formes, les elits i les institucions. El desig ciutadà d'un nou estil i una nova moral no té fronteres, va més enllà de la religió i entra també de ple en l'esfera política.

Arribat a aquest punt és on em pregunto si estic legitimat per parlar d'un regne que no és el meu. No sé si ho he de fer, però ho faré. M'explicaré. Temo per la figura de Francesc, per la seva persona. Tant en el terreny del prestigi com en el de l'honor. Els poders instal·lats no perdonen, maquinen, intriguen, fan circular rumors, tramen difamacions, fabriquen mentides i conspiren al nivell més alt. Temo per ell no com el meu guia espiritual, que no ho és, sinó com a exemple de fermesa i decisió davant l'anquilosament de les institucions. Les beneïdes per l'altíssim i les altres. L'exemple papal és bo per als cristians però també per als espais no eclesiàstics. El seu fracàs, menyspreu o aniquilació seria un cop molt dur per a tots aquells que aspirem que alguna cosa es bellugui, que les fitxes del dòmino decideixin deixar-se caure una sobre l'altra i s'obri davant de la societat en conjunt una nova dimensió. Aquí, les esglésies, en plural, hi tenen molt a dir.