El soroll com a arma
Cap als anys 30 algunes formacions polítiques, influïdes per les teories de Leon Trostki, van decidir la seva incorporació a grans partits de masses amb l'objectiu d'intentar influir, modificar o alterar els seus plantejaments polítics, programàtics i organitzatius. Amb aquesta tàctica, anomenada 'entrisme', es pretenia ocupar l'ala esquerra dels partits de la Segona Internacional, expulsar les seves direccions reformistes i radicalitzar la seva praxi política. Com és sabut, en els manuals de ciència política i en l'argot revolucionari, es va definir aquesta tàctica amb la paraula 'entrisme'. Molts han estat els moviments i partits que han viscut aquest fenomen al llarg de la seva història. Així, a mitjans del segle passat, per indicació de Lev Trotski, el Partit Laborista anglès va experimentar internament l'aplicació d'aquesta tàctica amb corol·laris diversos. De sobres és sabut que aquest fenomen es va allargar durant molts anys en molts partits i moviments de tots els països i continents. Bastant notori va ser, per exemple, al Regne Unit l'activisme de personalitats com l'actriu Vanessa Redgrave.
Al nostre país, malgrat les instruccions del pare de l'Exèrcit Roig, l'oposició d'esquerres d'orientació marxista va preferir constituir el POUM abans de penetrar en el si del PSOE, o del PCE. Fins i tot, durant els primers anys de la democràcia, el PSOE va comptar entre les seves files amb un corrent 'entrista' trotskista anomenat Nova Claredat. Però d'això fa molt temps. D'aquell vell 'entrisme' de caràcter revolucionari i radical en queda molt poc. El que queda és residual i està protagonitzat per petits cenacles fortament ideologitzats.
Han passat els anys i al si de moltes formacions polítiques es tornen a detectar tàctiques i pràctiques ‘entristes’. Grups que, sense nodrir-se d’un pensament altruista o reformador, es poden considerar com la reedició d’un nou entrisme sense continguts però amb interessos. Un entrisme que no va més enllà de les petites batalles de Palau per aconseguir protagonisme i poder. Batalles on sovint les diferències ideològiques són escasses, o bé es fan servir com a coartada o justificació. Proliferen en alguns partits conflictes on l’ego pesa més que l’essència...
És obvi que cal democratitzar i regenerar la política. És evident que cal aplicar i assajar noves formes participatives –tipus primàries- i obrar amb transparència total. Es clar que sí! Però, per altre banda, no deixa de ser curiós i sospitós que enguany, en ple debat sobre el futur de Catalunya, els partits que propugnen terceres vies basades en el diàleg i el pacte (PSC, UDC, EUA...) hagin vist proliferar i multiplicar-se col·lectius crítics decidits a denunciar suposats centralismes democràtics, caça de bruixes, maniobres del l’aparell i cultes a la personalitat.
¿Per ventura no serà això un entrisme a la catalana?
Post publicat al blog de Joan Ferran
