De mare n'hi ha una
Des que el canceller alemany i el seu mentor polític, Helmut Kohl, li deia mein mädchen (la meva noia) sent ja ministra als anys noranta, Angela Merkel ha avançat cap a l'olimp dels grans sense poder, en canvi, desfer-se dels estereotips sobre les dones. L'últim d'ells ha estat acabar acceptant el diminutiu de mare (mutti, en alemany) com a apel·latiu per referir-se a ella. ¿És que com a màxima expressió del triomf polític, acreditat a les urnes, no mereixeria un estadista o gran líder política? No, mama sembla el reclam ideal per a una societat com l'alemanya que, paradoxalment, pateix un problema greu que preocupa molt la cancellera: el baix índex de natalitat. Mama i el verb cuidar que comporta ens marca el camí de sempre.
El potent Estat del benestar d'Alemanya, que cobreix moltes necessitats de les dones sense catalogar-les com a polítiques actives per a elles, no ha fet caure barreres arcaiques. Tot i ser l'únic de tota la campanya i, per tant, important, l'estrella del debat televisiu va ser el collaret amb la bandera alemanya que va lluir la cancellera. Per estar en primera línia, i sobretot per això, la mandatària es troba sota la discussió interminable sobre la seva aparença física. No és casual que només es comptabilitzin dones tan destacades cada molts anys. Costa. No l'hi va posar fàcil la masculina i patriarcal formació en què va escalar des de la base fins al cim, la CDU, que va destil·lar tot tipus de qüestionaments masclistes fins i tot quan Merkel va guanyar per primera vegada el 2005. I va ser el seu rival, el socialdemòcrata Peer Steinbrück, qui va assegurar en la campanya que la cancellera es beneficiava del plus de ser dona. Sens dubte va ajudar a ampliar la base del vot femení -hi ha 32 milions d'electores- de la mandatària, amb una importància de la qual ella és conscient.
Però aquella jove tímida, que aplaudia de forma infantil, es mossegava el llavi i enganxava els braços al cos per no donar mostres de voler acaparar, domina ara els seus recursos després del seu pas de nena a dona política. Manté com a marca de la casa una extensa varietat de jaquetes de color per recordar al seu partit i fora d'ell que existeix. I la seva mestria en el terreny de l'ús dels sentiments recull el triomf que els alemanys la vegin, segons descripció local, com una dels seus. En aquesta línia es van construir les seves senzilles declaracions, sense gens ni mica de vanitat i plenes d'agraïments, després del seu contundent triomf. Steinbrück va retratar la seva derrota assegurant que no s'havia equivocat quan era obvi que sí.
Notícies relacionadesMerkel disfruta amb modèstia i retenció en l'exercici del poder cara al públic. Una proximitat que agrada als alemanys. ¿És aquesta la manera femenina d'exercir el poder? Podria ser. En tot cas és l'encertada en aquests moments de creixent bretxa social. A la premsa alemanya es comentava que millor que se la conegués com a mare que com a monstre, per la seva política econòmica i la seva rigidesa. Estimacions que, en un sentit o en un altre, no s'utilitzen amb els homes polítics. L'anomenat merkelavel·lisme (el seu pragmatisme) o la superació política després de cometre el parricidi contra Kohl, convergeixen més en al·legories que en el reconeixement del seu carisma ¿Perquè el referent del carisma és masculí? El carisma, com hem vist aquests anys, era un concepte sobrevalorat.
La imatge de Merkel és un exemple basat en el sí que es pot femení. Les portes se li van obrir quan Kohl necessitava dues quotes que ella reunia, ser dona i ser de l'Est. Malgrat estrenar-se com a ministra de la Dona, no impulsa polítiques per a les fèmines i Alemanya no destaca en l'índex relatiu al gènere. La seva presència és un tímid símptoma que el món està canviant. I en ell, el màxim elogi per a una política no pot ser mami. Papis.
