Vulnerables

Si hi ha una cosa difícil, al món, és escriure comèdies. La comèdia, com cap altre gènere dramàtic demana, exigeix, unes condicions estrictes, una diabòlica combinació de rapidesa, d'efectivitat i de ritme, de pauses mesurades i de descensos per muntanyes russes d'inclinacions paoroses. I també de plàcides valls on descansar breument per tornar a sentir el batec de la velocitat. No hi ha res més difícil que escriure una comèdia perquè enlloc no és tan necessari apuntalar les parets del text amb allò que en diuen la fusteria teatral, aquell conjunt de peces, d'artesanat, de claus i martells, de cargols d'ironia i mala fe, que serveixen perquè la funció llisqui com una cosa inevitable, com el recorregut indefugible d'uns dits sobre la superfície de la seda.

Jordi Galceran ho ha tornat a fer. Va escriure un esbós d'El crèdit, que s'estrena demà a la Villarroel, per a un combat de dramatúrgia inventat per al festival Temporada Alta en el qual dos púgils literaris lluitaven per guanyar en un ring on exposaven les seves provatures. Ara ha convertit aquella aquarel·la en un oli on tot està mesurat per a major glòria de l'humor intel·ligent. No parla de crèdits, de la Caixa i del sistema financer. O sí. Però sobretot hi descriu la vulnerabilitat. La condició de l'home feble, que ho sap, i del poderós, que ho ignora. Les comèdies perfectes ho són no pas perquè fan riure sinó perquè t'exploten a la cara.