Aportacions privades a la universitat

La notícia que algunes universitats volen posar en marxa programes d'apadrinament d'estudiants perquè algú es faci càrrec del cost de la matrícula d'alumnes que no disposen de mitjans econòmics ha obert un polèmic debat sobre qui ha de finançar la formació universitària. A Catalunya, i a la resta de l'Estat, les aportacions privades al finançament de les universitats públiques fins ara han estat pràcticament inexistents. Des dels anys 70 fins al 2008 els pressupostos públics s'han pogut fer càrrec del creixement continu de l'oferta de formació universitària, que s'ha quadruplicat durant aquest període. Però, després de sis anys de crisi, les retallades en el finançament han deixat les universitats asfixiades. En els dos darrers anys, a més, les retallades han anat acompanyades d'un increment notable de les taxes de matrícula que no s'ha compensat amb una millora adequada del sistema públic de beques, de manera que cada cop hi ha més estudiants que estan en risc d'haver de deixar els estudis per raons econòmiques.

Davant aquesta situació, doncs, algunes universitats comencen a plantejar-se la necessitat de captar recursos addicionals en el sector privat buscant donacions i patrocinis d'empreses i particulars. Aquesta pràctica no és pas nova. A Europa s'estima que els fons privats cobreixen al voltant d'un 4% del finançament de les universitats. En la tradició anglosaxona les donacions privades a universitats encara són més habituals. Al Regne Unit en alguns casos superen el 10% del finançament. Als Estats Units, empreses, filantrops i exalumnes agraïts aporten cada any més de 30.000 milions de dòlars als pressupostos de les universitats. Una part significativa d'aquestes aportacions es dedica a assegurar que els estudiants de més talent puguin accedir a la universitat independentment de la seva situació econòmica. Allà les matrícules són cares, però el 76% dels estudiants reben alguna mena d'ajut públic o privat durant el seu període de formació universitària.

Fins ara, a la nostra cultura, l'entrada de fons privats a la universitat no ha estat gaire ben vista. Hi ha la creença força estesa que només el sector públic pot garantir l'equitat i la igualtat d'oportunitats. Potser sí. Però la disponibilitat de diners públics amb poques restriccions s'ha acabat per molt de temps. No és clar que els estats per ells sols estiguin en condicions d'afrontar les exigents inversions que l'ensenyament, en conjunt, necessitarà els pròxims anys. I, si cal prioritzar, com ja passa actualment, l'educació obligatòria, la sanitat i les prestacions socials bàsiques passaran al davant de les universitats. No es tracta que els poders públics es desentenguin del finançament de l'ensenyament superior. Ni es tracta de buscar fórmules que ens retornin a la beneficiència anterior a l'estat del benestar. Es tracta que les universitats busquin recursos propis per alleugerir els costos, per millorar la qualitat i per ampliar la base de procedència del seu alumnat, tenint una cura especial dels sectors econòmicament més desafavorits.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

Per altra banda, que el sector privat i la societat civil vulguin contribuir a finançar els estudis superiors incrementa el vincle entre les universitats i la comunitat a la qual pertanyen, comporta més col·laboració entre universitats i empreses i un major compromís social amb la millora de l'ensenyament. Al capdavall, la universitat sempre l'acaben pagant els ciutadans, mitjançant les matrícules o amb els impostos que també paguen les capes de la població que mai no se'n podran beneficiar.

Però CAL fer les coses bé. Apadrinar alumnes directament, sobretot si ho fan particulars a títol individual, no garanteix cap mena de continuïtat. Sembla més oportú obrir fons amb aportacions diversificades i tendir a un sistema combinat d'ajuts que la mateixa universitat gestioni d'una manera sostenible i amb criteris equitatius. Es poden finançar matrícules, o despeses que resulten més cares, com ara l'allotjament per als qui viuen lluny dels campus. Es poden oferir beques salari per a un període de temps. Es poden negociar préstecs amb interessos baixos o personalitzar els ajuts segons cada cas. Les possibilitats són molt variades i han de ser complementàries de les que s'ofereixen amb càrrec als fons públics. Amb vista al futur, quan comencem a sortir de la crisi, caldrà exigir un increment del percentatge del PIB que es destina a l'ensenyament universitari -ara és de l'1,2%-, però també caldrà tenir clar que res no tornarà a ser com abans. Només amb l'esforç conjunt dels poders públics i de la societat civil podrem afrontar els reptes que vénen.