Catalanistes al PSC: un dilema i dues males solucions

Aquests dies s'ha escrit i parlat molt sobre el debat al si del PSC, sovint reduït a un enfrontament entre els mal anomenats “catalanistes” i la resta, per a qui encara no s'ha trobat una etiqueta que fes prou fortuna. I, per extensió, el dilema estratègic de si els socialistes haurien de prioritzar els votants catalanistes o els que no ho són.

Un dilema amb dues males solucions. I l'obligació d'escollir-ne una.

Decantar-se pels electors catalanistes del PSC té un handicap molt evident: els que no ho són els superen avui en una proporció de 4 a 1, i el PSC encara és la força més votada entre aquest sector de la població. Renunciar-hi seria un suïcidi.

Però renunciar als catalanistes té uns costos ocults que van molt més enllà de la seva proporció. Deixant a banda el debat ideològic i els enfrontaments personals, hi ha una derivada pràctica que s'oblida, sepultada sota tones de soroll: la diferència de mida de les circumscripcions, per una banda, i el diferent perfil dels votants en elles, per l'altra, atorguen una importància major als votants catalanistes de la que podríem esperar.

Per una banda, ras i curt, en tant que Tarragona, Lleida i Girona reparteixen pocs escons, els primers partits hi són premiats amb una representació major de la que els correspondria pels vots obtinguts. Aquest és un fet que no va passar desapercebut per als estrategs del PSC l'any 1999: fins i tot amb el lideratge de Pasqual Maragall, que permetia eixamplar els límits de l'electorat socialista, el PSC es va haver de presentar en coalició amb Iniciativa a Tarragona, Lleida i Girona per intentar eixugar la distància que els separava de CiU al territori.

Com és ben sabut, no va ser suficient: 9 escons de diferència van evitar que el PSC, que havia guanyat el vot popular a Catalunya, fos la primera força al Parlament. Per a l'aritmètica parlamentària, els resultats fora de Barcelona són molt rellevants, ja que obtenir grans diferències en escons a la província de Barcelona és improbable perquè exigeix diferències abismals en vots.

Per l'altra, les enquestes demostren que els votants catalans, en conjunt, són més catalanistes a Tarragona, Lleida i Girona que a la província de Barcelona, una característica que també es compleix per als votants del PSC. És a dir, els electors catalanistes del PSC, pocs però concentrats en una proporció major fora de Barcelona, tenen molta incidència en el resultat a la resta de províncies.

Abandonar-los condemna el PSC a competir en igualtat de condicions amb molts partits per molt pocs escons en disputa. La prova és que avui --quan no s'ha pres partit de manera explícita, però sí per la força dels fets-- CiU treu al PSC, sumant els resultats de Tarragona, Lleida i Girona, 18 escons de diferència. Ni el millor dels seus resultats històrics a la província de Barcelona --quan la divisió entre catalanistes i no era molt menys rellevant, superant a CiU en 110.000 vots i en 5 escons el 1999, 4 el 2003-- eixugaria aquesta distància.

I això s'agreuja amb el debilitament del bipartidisme que treu el cap inexorable a l'horitzó, que afectarà més i més de pressa a la molt proporcional Barcelona, el feu del PSC, mentre que CiU, amb un suport electoral més homogeni arreu de Catalunya, podrà pal•liar-ne, almenys en un primer moment i en aparença, les conseqüències a les poc proporcionals Tarragona, Lleida i Girona.

Hi ha qui dirà que el dilema no és tal i que la posició del PSC és clara, manifestada repetidament pels òrgans competents del partit. I tindrà raó. Però que el PSC actuï com si no existissin aquests dos electorats no vol dir que no existeixin.

El 1999 era possible no prendre partit per uns o altres i seguir endavant amb les opcions de victòria intactes, però avui el PSC es veu forçat a pronunciar-se, si no vol seguir acumulant pèrdues arreu. De ser aleshores la força hegemònica de l'esquerra parlamentària, capaç d'atraure catalanistes i no, ara el PSC ha passat a tenir competència viable a banda i banda del seu posicionament a l'eix nacional. Viable i atractiva, com proven els transvasaments de vots que ja s'han produït amb ERC i ICV-EUiA per un costat i C's per l'altre.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Pels efectes del sistema electoral, la pèrdua de votants de perfil catalanista no pot ser compensada amb un guany d'igual volum de votants que no ho siguin. Decantar-se per electorats marcadament no catalanistes és una sortida possible, però exigiria un esforç al PSC que, per molts motius, no està en disposició de fer.

Ser irrellevant al territori implica renunciar a una victòria electoral a Catalunya a mig termini. Si el PSC encara manté vocació de partit majoritari ha de tenir present que els votants catalanistes tenen un valor estratègic que supera de molt el seu pes absolut.